Buscant el morbo

El divendres 27 d’abril del 2007, en la portada del diari El País, sortia un immigrant que havia arribat mig moribund a Tenerife. En ella, es veu l’home de cintura cap a munt estès al terra i com els serveis de la Creu Roja estan intentant reanimar-lo. Tanmateix, no ho aconsegueixen i aquest mort. En la fotografia que apareix en aquest diari, no se sap si l’home ja està mort o no, però, per la seva cara, sembla que ja no estigui viu.

El dia abans, a TV3 van sortir unes imatges molt semblant del mateix home. Aquest cop en moviment. En elles es veien com els membres de la Creu Roja intentaven reanimar-lo i com aquest moria en les seves mans.

Personalment, crec que en cap dels dos casos es respecte al mort. És més, es viola la seva intimitat i se li prohibeix d’una fi digne i amb intimitat. A més, sovint, l’espectador del diari tampoc li agrada veure aquestes fotos que deixen amb un mal gust de boca i que remouen la consciència perquè tens la sensació que estàs veient una cosa que no hauries de veure, la mort d’una persona que es mereix acabar la seva vida amb la més absoluta intimitat.

La veritat és que definir els límits exactes entre el que s’ha de fotografiar i el que no és molt difícil, però, en la meva opinió quan una persona està lluitant per la seva vida es un moment que no s’ha d’atrapar ni publicar i, encara menys, quan ja es mort. El periodisme ha arribat en un punt que és espectacle i pura morbositat, ja que tot és una competència per veure qui treu la millor fotografia. S’han traspassat les fronteres del respecte als individus i es mostren imatges de mal gust pel sol fet de vendre més. L’home és un vouyer i li agrada mirar a través de l’escletxa la vida de l’altre. Tanmateix, aquesta malaltia té uns límits, el que no t’agradaria que et fessin a tu no els hi has de fer als altres. Estic segura, que ni al fotògraf que va tirar la foto que es va publicar en el diari El País ni en el càmera que va gravar les imatges per TV3 els hi agradaria que els hi fessin això a ells, és a dir, que sortissin morts en la portada d’un dels diaris amb més tirades nacionals. Segurament, ni els caps de secció, ni els directors del diari, ni els editors dels vídeo ni a cap de les persones que han publicat aquestes imatges, tampoc els hi agradaria morir en públic. Llavors per què s’atreveixen a publicar aquesta fotografia o vídeo? Pot ser, pensen que com que és un negre no passa res, ningú es queixarà per la injustícia que se li ha fet. No obstant, independentment del color de la pell, és una persona igual i també se li ha de respectar el seu dret de morir dignement.

Molt sovint, imatges com aquestes es publiquen per la forta competència que hi ha en el món dels mitjans de comunicació. Això ens ha portat a la bogeria de mostrar fotografies, que no s’haurien d’ensenyar, pel sol fet de vèncer a la competència. Es lamentable que el respecte de les persones es vegi violat per les lleis del mercat i per la voluntat de vendre més que l’altre. El periodisme ha de ser informatiu i, precisament per això, ha de ser objectiu i mostrar les coses tal com són. Però això, no vol dir caure en la morbositat i en l’espectacle perquè de les coses que ens parlen són drames humans i, per tant, s’ha de ser molt meticulós a l’hora de mostrar-nos-els.

Finalment dir que com podeu veure, en el meu blog hi ha diverses fotografies que ajuden a entendre els meus escrits. Segurament, si hagués posat la imatge del diari El País entendríeu millor aquest text. La veritat, per això, és que jo no vull fer un periodisme morbós i crec que hi ha imatges que són imprescindibles, ja que amb altres fotografies podem entendre igualment el que està passant en el nostre voltant, sense caure en la morbositat i l’espectacle.

Encara queden moltes lluites per guanyar

El director de la Càtedra de Risc Cardiovascular, José Abellán, de la Universitat Autònoma de San Antoni, Múrcia, va assegurar dimarts passat en una roda de premsa que “el que més protegeix a l’home dels problemes cardiovasculars és estar casat amb una dona que tingui diners, un cert nivell d’estudis i que no treballi fora de casa”. Abellán també va afirmar que el sentiment religiós pot protegir els risc de patir algun problema al cor. Al seu judici, les persones que tenen un creuen en Déu, “generen unes endorfines i neurontransmissors que combaten la sensació d’ansietat i angoixa de qui no el té”.

Bé, fins aquí la notícia. Ara dir que no entenc com un catedràtic especialista en el risc cardiovascular pot dir aquestes tonteries. Primer de tot, podríem dir que per prevenir els risc cardiovasculars de la dona, no hi ha res millor que tenir un marit amb diners, amb un cert nivell d’estudis i que treballi des de casa. Si seguim girant la truita, també podrem dir que les persones que no tenen un sentiment religiós, no han de combatre ni l’angoixa ni la ansietat de que provoca el saber que la teva vida depèn d’un ésser tot poderós que està en el més enllà i el qual no coneixes. Així doncs, el que defensa Abellàn, el seu sentit contrari també té lògica.

Ara, des d’una altre perspectiva, per què una persona tindrà menys riscos cardiovasculars perquè la seva parella tingui diners, un cert nivell d’estudis i treballi a casa? Personalment, crec que això està relacionat amb els interessos i els gustos de cada un. Pot ser a una persona no l’importa els diners que té el seu company sentimental. D’altra banda, també hi ha persones que per coses de la vida no han pogut estudiar, però en canvi, si que tenen un bon nivell cultural perquè els hi agrada llegir o es preocupen per les coses que pasen en aquest món. A vegades els estudis no ho són tot i també conten els interesos de cada persona. A més, hi ha altres persones que no han volgut estudiar mai perquè no els hi ha agradat i, per tant, no crec que busquin una parella amb un alt nivell d'estudis. Finalment, si la teva parella treballa a casa i la tens tot el dia ficada allà, cap la possibilitat que això t’estressi més, ja que mai trobes un moment d’intimitat o soledat en el teu espai quotidià. No tot és blanc o negre, per sort, existeix l’escala de grisos i, per tant, hi ha una varietat d’interessos i gustos diferents. Amb això, vull dir que els tres requisits que mostra Abellàn no em semblen uns paràmetres o models a seguir, ja que cada persona li agraden unes coses diferents i, pot ser, no es fixa amb cap d’aquestes tres característiques a l’hora d’elegir la seva parella. Segurament, Abellán només ha realitzat el seu estudi seguint un únic model d'home: amb recursos econòmics, que ha estudiat a la Universitat i que prové de la tradició religiosa i, per això, se sent millor si la seva dona es queda a casa.

Personalment, no sé en quina mostra es va fixar el catedràtic per realitzar el seu estudi, però el que sí sé és que el resultat em sembla un insult per les dones, com jo. Aquesta investigació, segueix reforçant el model de família cristiana on el sexe femení ha d’estar a casa. D’aquesta manera, el seu marit tindrà menys riscos cardiovaculars perquè no haurà d’estar pensant tota l’estona on està la seva muller i que està fent. No entenc, com, ben entrats en el segle XXI, des d’una Universitat és promulgui la idea de la dona com un objecte sense importància i que ha de seguir uns requisits específics perquè el seu marit no tingui un infart. Tampoc comprenc com han basat tot un estudi per preveure els riscos cardiovasculars de l’home i no s’han fixat també en prevenir els de la dona. Així doncs, crec que estudis com aquests, reflecteixen que no hem avançat gaire en temes d’igualtat entre els homes i les dones, ja que des d’una Universitat, una institució amb molta influència cultural, estan dient com ha de ser una dona perquè el seu marit no tongui problemes de cor. A més, aquesta ha de ser una persona basada en el model de família nuclear cristiana on la dona, gairebé no té ni dret ni vot i, per això, ha d’estar tancada a casa. Estudis com aquests, em mostren que encara hem de lluitar moltes batalles perquè la dona ocupa el lloc que li pertoca en la societat i no estigui tancada en clau rere quatre parets.

Dimarts 24 d'abril 2007

Sense títol

Una foto pot mostrar la part més crua de la realitat. Dijous en la portada del diari El País sortia la foto de Desirée Martín que va guanyar el Premi Ortega Gasset al millor periodisme digital. En ella es veu una barca plena d’immigrants subsahararians que ha arribat a les costes de Tenerife. Una persona, a la qual no li veiem rostre, llença una ampolla petita d’aigua i les mans de la multitud d’immigrants s’aixequen per aconseguir-la. Quan vaig veure això, em va venir immediatament al cap una escena similar i del mateix mal gust que vaig veure a Egipte. Ara deu de fer uns cinc anys, vaig anar aquest país amb els meus pares. Un dia, des del nostre vaixell, vam veure que en l’embarcació del costat, hi havia una dona que llençava bolígrafs per la borda. A baix, una multitud de nens es pegaven per apoderar-se d’un bolígraf.

La foto de Desirée mostra una part molt negativa de l’home, em pregunto quina necessitat hi ha de llençar una ampolla d’aigua als immigrants perquè es barallin entre ells per aconseguir-la. Aquesta pobre gent, ve de l’ Àfrica i passen molts dies per creuar l’Atlàntic. En aquest llarg viatge, moltes persones pateixen greus problemes per culpa de la deshidratació. Sabent tot això, no entenc com una persona pot tenir el mal gust de tirar l’ampolla d’aigua a una multitud assedegats, enlloc de donar-li a cada immigrant que hi ha a la pastera una ampolla d’aigua a la mà. Aquesta foto, no tan sols mostra el drama de la immigració, on aquestes pobres persones ho donarien tot per una ampolla d’aigua. També reflecteix la part més fosca de l’home. Sovint la gent, se sent bé donant una mica al nostre veí, la caritat cristiana apaivaga la nostra ànima enfront la misèria. Però, d’altra banda, a l’home també li agrada l’espectacle. Per això, li agrada veure com els nens que estan al riu Nil es peguen per aconseguir un bolígraf o com els immigrants que estan a la barcassa alcen les seves mans per fer-se amb l’ aigua. Així doncs, personalment, crec que la fotografia de Desirée mostra el drama de l’immigrant al mateix temps que ens ensenya la part més lletja de la condició humana.

Dijous 26 d’abril

Vuitanta anys donant-nos alegries

Entre dijous i divendres en tots els mitjans de comunicació va sortir una notícia molt agradable, la publicació del darrere còmic dels irreductibles gals, Astèrix i Oblèlix. Aquest és titula Astèrix i els seus amics i, curiosament, no ha estat fet pel seu creador Alberto Uderzo, sinó que cada part del còmic l’ha fet un dibuixant diferent. Aquest vol ser un homenatge a la persona que ha realitzat aquest còmic perquè recentment ha fet vuitanta anys. En aquest nou còmic han deixat la seva marca dibuixants tan importants com l’espanyol el Roto

Podríem pensar que aquesta notícia no és de gran transcendència perquè l’Astèrix i l’Obèlix no són catalans. Tanmateix, crec que en un món globalitzat fenòmens com aquest han transcendit totes les fronteres i han ajudat a configurar la nostre cultura. Qui de nosaltres no s’ha llegit mai un còmic dels irreductibles gals? Jo, personalment, tinc tota la col·lecció, bé excepte aquest darrer que s’acaba d'estrenar en la fira del còmic i no tardaré en anar-lo a comprar. Quan penso en l’Astèrix i l’Obèlix tinc la imatge meva de petita, llegint una hora rera l’altre aquest còmic. Per mi, aquest ha anat més enllà de totes les barreres temporals i espaials. Per això, és una notícia de gran rellevància. A més, accentua la seva importància ens mitjans catalans perquè s'a estrenat en el saló del còmic de Barcelona.

L'Astèrix i l'Obèlins ens han ensenyat valors tan importants com l’amistat i el companyerisme, a ser una persona educada i respectar als demés, saber el que està bé i malament. Finalment, a través de la lluita contra l’Imperi romà ens han ensenyat, també, que a vegades els que tenen el poder volen imposar la seva llei i, davant d’això, només hi ha una resposta: resistència. Evidentment, ben entrat al segle XX resistència no vol dir anar pegant cops de puny als estàndards que representen al poder, però si que a vegades està bé prendre iniciatives pròpies i davant d’una cosa que no ens agrada i manifestar-nos contra ella i donar la nostre opinió.

Així doncs, com que jo no sé dibuixar li vull felicitar-li al senyor Urdezo el seu aniversari, ja que gràcies a ell sóc el que sóc, perquè part de la meva educació ha estat formada pàgina rere pàgina dels còmics de l’Astèrix i l’Obèlix.

Divendres 20 d’abril del 2007

Prision Break

La història del fotògraf mexicà d’origen indígena, Sergio Dorentes, sembla extreta d’un capítol de la famosa sèrie americana Prision Break on un dels seus protagonistes, Lincon Barrows, és acusat de matar al germà de la Vice-presidenta, crim que ell no ha comès i, per tant, és empresonat injustament mentre que els veritables assassins segueixen al carrer.
En el cas de Dorantes és acusat de matar a la seva esposa, Alejandra Dahesa, cosa que ell va negar haver-ho fet. D’altra banda, un home que es va fer passar per missatger va afirmar que havia vist al fotògraf al lloc del crim i que ell l’havia assassinat. Arran d’això, l’any 2003 es va decretar una ordre de detenció de Dorantes com el presumpte culpable de la mort de la seva muller, que, a més a més, feia un any que s’havia separat. Tanmateix, els advocats de Dorantes veuen que el testimoni no era gaire clar i podria ser fals. Després de que l’acusessin de cometre aquest crim, Dorantes es va donar a la fuga als EUA. Des d’allà va escriure nombroses cartes insistint sobre la seva innocència. El fotògraf va estar pròfug més de tres anys, fins que la Procuradoria ( Fiscalia) de l’estat de Mèxic va demanar a la policia nord-americana que el detingués, cosa que va passar el passat 20 de febrer a Califòrnia. Ara per ara, Dorantes està tancat en una presó dels EUA de màxima seguretat esperant que l’ extradeixin al seu país o que la policia nord-americana el deixi lliure sota fiança.

El 18 de setembre de l’any passat, un visitador de la Comissió de Drets Humans de Mèxic va anar als jutjats i va sol·licitar que li facilitessin l’expedient d’Alejandra Dahesa. La seva sorpresa va ser quan el funcionari li va contestar: “ Quin informe vols? El primer o el segon?”. Aquest va veure que hi havia alguna cosa estranya i va demanar el segon, el que ningú coneixia. El que va descobrir és que la Fiscalia del país havia dut a terme una investigació interna a l’agent María del Rocío Garcia perquè en el segon expedient, el missatger que havia testificat contra Dorantes admetia que el seu testimoni era fals i que hi havia fet perquè l’agent li havia donat diners a canvi

Arran de tot això, la Procudarduría va demanar que es detingués al falç testimoni, a l’agent i al seu germà, que sembla ser que també estava implicat en tota la trama. Però, no se sap perquè el jutge va rebutjar la petició per motius tècnics. Per això, els tres presumptes culpables segueixen al carrer i Dorantes, hores d’ara, encara està empresonat i s’ha gastat tot els seus estalvis en pagar advocats.

Recentment, la Comissió de Drets Humans de la Ciutat de Mèxic ha demanat que s’investigui el cas de l’assassinat de Dehesa i que no es pari fins que s’esclareixi el que va passar. La veritat, però, sembla que hi ha una cosa obscura amagada al darrera i que persones amb poder o influents a Mèxic no els interessa que Dorantes sortí de la presó. Alejandra Dehesa treballava com a secretària de la revista Newsweek, per la qual era fotògraf Dorantes. Aquest també exercia la professió per la revista Times, el diari New York Times i mitjans europeus com el londinenc The Sundays Times o els francesos Stern i París Match. A Espanya, també havia col·laborat amb El País. A vegades, els periodistes saben masses coses i, pot ser, per això hi ha algú que prefereix que Dorantes estigui entre reixes i no al carrer. Tot i així, podria ser que amb la mort de l’esposa del fotògraf i l’empresonament de Dorantes, els seus botxins hagin matat dos ocells d’un sol tret. Així doncs, veiem que la gran serie americana ha saltat de les pantalles al món real. Com en tots els casos, la realitat supera a la ficció, ja que aquesta vegada es tracte de persones de carn i ossos.

A continuació hi ha uns links d'interés sobre aquest tema:
http://www.contralinea.com.mx/archivo/2006/febrero2/htm/sergio_dorantes.htm
http://www.contralinea.com.mx/archivo/2006/febrero2/htm/sergio_dorantes.htm
http://www.voltairenet.org/article146035.html

Seguretat versus llibertat

Diumenge passat vaig llegir una notícia al diari el Punt que em va fer esgarrifances per tot el cos. El candidat del Partit Popular a les municipals de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, va prometre que si ell guanya les eleccions posarà més ordenances cíviques i càmeres amagades per preservar l’ordre i la llei en la nostra estimada ciutat, tal com ja passa en altres ciutats com Londres.

D’altra banda, quan els jugadors del Futbol Club Barcelona van tornar de Londres, després d’haver disputat el partit contra el Chelsea, els van retenir a l’aeroport londinenc per assegurar-se que no portaven cap explosiu amagat en el seu equipatge.

Arribats aquest extrem, crec que s’estan arrabassant els límits de la llibertat d’acció de l’individu. Posar càmeres en els carrers de Barcelona no millorarà la seguretat de l’individu. Aquestes serviran per veure qui ha estat l’autor d’un crim que ja succeït, però no l’evitaran. L’individu, sempre que respecti el pròxim, ha de poder actuar amb total llibertat, tal com recull la nostra Constitució. Tanmateix, si hi ha càmeres pel carrer farà que ens sentim controlats en tot moment i, aquest fet, segurament, retallarà la nostra llibertat perquè no ens podrem moure tranquil·lament.

Posar més ordenances cíviques tampoc és una solució per evitar els problemes. Per exemple, per molt que multem a les prostitutes que exerceixen la seva professió en el carrer, això no acabarà amb les màfies de la prostitució. Si la classe dirigent realment vol evitar els problemes que pertorben l’ordre d’aquesta societat, haurà anar a la seva arrel i evitar-los des del seu inici. Això no s’aconsegueix posant cada cop més multes, sinó lluitant contra les màfies i la veritable delinqüència.

Tampoc té cap sentit que la policia multi a una persona que passeja per les Rambles amb una cervesa a la mà, mentre que en aquesta via barcelonina és on es roben més bosses cada dia.

Crec que la policia ha confós termes i no se n’adona que preservar la seguretat de l’individu no vol dir retallar-li les seves llibertats. En la meva opinió, si que s’ha de preservar a l’individu i intentar evitar tots aquells crims que, realment, es puguin prevenir. Tanmateix, la solució no passa en posar unes càmeres per tota la ciutat o fer un xequeo íntegre a una persona quan va agafar l’avió. La psicosi d’un altre possible atemptat terrorista està fent que paguin justos per pecadors, ja que a l’hora de la veritat és a nosaltres qui ens regiren de dalt a baix quan anem a buscar un avió. La veritat és que no sé quina és la manera de poder prevenir la delinqüència, però escurçar les llibertats de la societat civil no crec que sigui la manera adequada. Els nostres polítics haurien d’entendre que l’individu es vol sentir més segur, però, que a l’hora de la veritat també es vol sentir lliure. Així que el canvi de la moneda de seguretat per llibertat no pot funcionar en un sistema democràtic on les persones volen moure’s lliurement.

Diumenge, 16 d'abril 2007

En la recerca d'un altre món

Aquesta setmana grans atemptats perpetrats per fundamentalistes islàmics han sacsejat la premsa mundial i l’opinió pública. Primer, al Marroc on uns terroristes es van immolar perquè la policia no els enxampés. Després el tràgic 11A a Algèria on més d'una trentena de persones van morir i hi va haver centenars de ferits perquè membres d'Al-Qaeda van pepetrar dos atemptats amb cotxes bombes a la capital del país. A l’Iraq, aquesta darrera setmana sembla l'escala del terror va increxento i ja són més d’un centenar de persones les que han mort aquests darrers dies, ahir, per exemple, dissabte 14 d'abril van morir més de 80 persones en aquest país arran de diversos atemptats bombes.

Ela autors d’aquests crims estan situats dins del terreny del fundamentalisme islàmic, però això no és només així. Molts dels joves que s’immolen, que sovint no arriben ni als 30 anys d’edat, són persones oblidades de les nostres societats, són nois sense cap esperança de futur perquè els seus països viuen enmig de la guerra, la seva situació econòmica és pèssima o bé els hi ha tocat dur una vida massa complicada. Segurament per això s'immolen, ja que és una manera de posar fi a la seva vida, sovint massa dura per la seva jove edat i, al maeix temps, reclamen les seves idees.

Sembla que aquest fenomen no es pugui parar perquè: com evites que una persona s’immoli? Tots els esforços policíacs es centren en desactivar les xarxes d’Al-Qaeda, però, a mi em sembla que amb només amb la força dels cossos de seguretat això no serà possible, perquè se’m fa molt difícil veure com evitar que un noi pugi a un autocar carregat d’explosius i el faci volar pels aires. Així doncs, pot ser la policia o una societat pot prevenir un atemptat o aprendre actuar davant d'una situació com aquesta, però no crec que pugui evitar-ho perquè sembla imprevisible saber quan un terrorista s'immolarà en llocs públics.

Personalment, crec que les persones que fan això viuen en situacions tan desesperades que no els importa morir. Per això, si el que vols que aquestes persones no es suïcidin d’aquesta manera tan violenta i s’emportin a altres persones en el camí, pot ser has de trobar el perquè ho fan i donar-los una solució perquè puguin tenir ganes i motius per viure. La veritat és que se’m fa difícil veure com es pot solucionar aquest problema, però, el fet és que necessita una resposta i aquesta només pot sortir si entens o comprens la situació d’aquestes persones. Per molt que la policia desarticuli una xarxa, mentre no canviïn molt les coses del món en el qual vivim, sempre hi haurà xavals disposats a immolar-se. Per això, es necessari anar a l’arrel del problema i eradicar-lo. Això només s’aconsegueix amb la comprensió del fenomen. Dit d’una altre manera, a mi em sembla que si comprenem perquè un noi de 20 anys decideix immolar-se en el nom d’ Al·là, pot ser, podrem evitar que ho faci, ja que li podrem donar mil raons per no fer-ho. La sensació que tinc, però, és que això no es podrà evitar fins que les coses d’aquest món no canviïn molt perquè la immolació, en certa forma, es donar a conèixer a totes aquelles persones del planeta que en el primer món passen desapercebudes.

La immolació és un reclam de les persones que no tenen drets i volen intervenir també en la història dels seus països. Sovint, aquestes persones viuen en situacions tan dures en els seus països d’origen que no els importa morir perquè, com a mínim, siguin escoltats un dia en la seva vida, el dia de la seva mort. Així doncs, pot ser, si volem evitar que aquest nois s’immolin els hi haurem de donar una bona dosi d’esperança i escoltar atentament com volen que s’organitzin els seus països. Això vol dir que no podem gestionar la política dels seus països des de fora, tal com està passant en Iraq o Afganistàn, sinó que són ells mateixos qui han de governar les seves terres. Pot ser si aconseguim fer això, podrem evitar els atemptats suïcides perquè, segurmanent els nois irquians, per exemple, veuran que la seva vida si que té un sentit, tirar endavant el món en el qual viuen. D'aquesta manera, també podràn tenir l'esperança que els seus drets i els seus reclams serán escoltats i, per tant, tindràn un motiu per seguir vivint: millorar allò que els envolta i construïr un Iraq allunyat de la dictadura del Saddam Hussein i de la invasió nord-americana, que l'únic que ha fet ha estat desestabilitzar la zona.

Diumenge 15 d’abril

Saturant l'economia

En els informatius de TV1 o televisió espanyola han fet un reportatge sobre els camperols dels camps espanyols com Múrcia. Aquestes es queixaven de la desigualtat de preus des de que ells venen els seu producte fins que arriba a les mans del consumidor. La manifestació era de persones que treballaven en l’agricultura de la taronja i es queixaven que un quilo d’aquesta fruita al camp es ven a 15 cèntims, mentre que el consumidor paga una mica més d’un euro per ella. Així doncs, veiem que això crea una desigualtat econòmica, ja que els agricultors gairebé no treuen res de diners per la venta de la fruita, mentre que els distribuïdors en fan un gran negoci.

Això encara s’accentua més si anem als països anomenats tercers mundistes. Allà, els petits agricultors no poden competir amb les multinacionals dels EUA o Europa i, per això, els productes que ells fabriquen no tenen cap sortida al mercat mundial. Un exemple d’aquest fenomen és el del sucre. A Europa no es pot conrear aquest producte, però, paradoxalment, aquest continent és el màxim distribuïdor de sucre en del món. Com s’explica això? Doncs bé, les grans multinacionals s’apoderen de grans extensions de conreus en els països de l’ Amèrica Llatina. Allà el conreen a baix preu i amb mà d’obra barata i Després el transporten a tot al món a un preu ínfim. Aquest fenomen té conseqüències negatives pels indígenes i petits camperols dels països del sud del continent americà, ja que aquests no poden crear ni la mateixa quantitat de sucre ni vendre’l al mateix baix preu. Això fa que els productes que conreen aquestes persones no puguin competir amb les grans multinacionals.

Com podem veure, l’agricultura està augmentat les diferències socials entre els individus. Però, no només això, sinó que els indígenes de l’Amèrica Llatina cada cop viuen en situacions més precàries, ja que ni els estats dels seus països ni a les multinacionals no els interessa ni que existeixin ni fer-se càrrecs d’ells perquè són les persones que sempre han conreat el camp i que, per tant, estan posant més problemes per abandonar la terra on sempre han viscut i que han treballat al llarg de tantes generacions. A les multinacionals no els interessa que els indígenes visquin allà perquè sinó elles no poden treure benefici d’aquest territori. Sovint, aquestes empreses han estat ajudades pels governs dels estats dels països indígenes. Segurament, el cas més famós és el de Chiapes a Mèxic on l’estat empresonava i aniquilava als indígenes sense que haguessin comès cap crim. D’aquesta manera, l’estat i les multinacionals es podien quedar amb les terres on habitaven aquests. Per això, els indígenes i el Subcomandante Marcos van aixecar-se encontre de l’estat i van ocupar la zona de Chiapas. Des de llavors, a Mèxic hi ha un conflicte obert entre els indígenes i l’estat.

Aquest fenomen no és únic en Chiapes ni als països de l’Amèrica Llatina, sinó que afecta a tots als agricultors del món. Com hem vist, a petita escala, passa una cosa semblant amb els agricultors de taronges murcians. El problema principal és que el capitalisme ha fet que la mà d’obra de l’agricultura no tregui gaire benefici del seu treball, mentre que els grans distribuïdors són els que veritablement s’enriqueixen. En aquest sentit, el capitalisme satura l’economia, ja que fa que el petit agricultor no pugui competir amb les multinacionals. Això fa que els que treballen en el camp cada cop tinguin més problemes econòmics i visquin en situacions més precàries.

Aquest vídeo de continuació que em va arribar via Internet ara fa tres o quatre dies mostra a la perfecció aquestes idees que hem desenvolupant aquí i reflecteix que aquest problema és quelcom global i generalitzat en tot el planeta.

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=44934

Dijous 12 d’abril del 2007

Els murs de la vergonya no cauen

En el diari el País he llegit una notícia que afirma que al Brasil s’està aixecant una balla per impedir que els immigrants il·legals del Paraguai entrin al país. Això és molt comú en diversos territoris. De fet a Espanya passa el mateix passa on s’ha fet un mur a Ceuta i Melilla per evitar que els immigrants de l’Àfrica entrin al “nostre estimat país”. Un altre exemple és els EUA en la seva frontera amb Mèxic. Per no parlar del mur que separa Israel de Palestina i que sotmet als palestins a condicions miserables. Aquest darrer mur, en veritat, agafa part Palestina que Israel se l’ha annexionat. Això fa que les famílies hagin quedat separades o el que és més greu que, per exemple, l’hospital del poble quedi a l’altre banda del mur. Moltes persones han mort en un costat del mur, mentre esperaven que l’exèrcit israelià els deixes creuar-lo perquè necessitaven assistència mèdica.

L’any passat vaig estar vivint a Berlín. Allà, segurament, és on ha existit el mur més rellevant de la història i que països com els EUA i Espanya han criticat tant. Berlín, en aquella època, estava dividia en dos parts: la capitalista (occidental) i la comunista (oriental). La part oriental era més pobre que l’occidental i, sovint, els berlinesos de la zona comunista immigraven a viure a la capitalista per millorar la seva condició de vida. Per això, en tan sols un nit, l’any 1961 el Berlín de l’est o oriental va construir un mur al voltant de tot el Berlín occidental. D’aquesta manera es volien aconseguir dues coses. Per un costat, evitar que els berlinesos fugissin cap a la zona occidental. També, però, es volia aïllar aquesta zona que era com una illa capitalista enmig del mar de tota l’Alemanya comunista. Quan vaig estar vivint a Berlín, vaig tenir l’oportunitat de veure la East Side Gallery. Això és un quilòmetre de mur que els berlinesos han volgut conservar per mostrar les tràgiques conseqüències que aquest va dur a la ciutat. A més a més, es van convidar tot d’artistes famosos que van pintar i adornar el mur. Gairebé tots els dibuixos mostren les misèries que va provocar la construcció d’aquest mur i va encontre de la construcció d’altres parets que separin la societat en dos.

El mur de Berlín va caure l’any 1989. Tot i així, l’home no aprèn i la experiència dels berlinesos no ens ha servit de res, ja que 18 anys més tard seguim construint murs que divideixen la societat i el món. És cert, que com a mínim ara no divideixen una ciutat en dos, però si les regions. La majoria d’immigrants que fugen a altres països és perquè en la seva terra natal no viuen bé o no poden aconseguir prou diners per mantenir a la seva família. Per tant, per ells immigrar és l’esperança d’una vida millor. Amb la construcció d’aquests murs, el que s’està fent és tallar les il·lusions d’aquestes persones. Els murs del Brasil, dels EUA o el d’Espanya només serveixen per dividir el món entre rics i pobres. En el cas d’Israel i Palestina això és diferent, ja que, segons els govern israelià el mur serveix per evitar els atemptats suïcides dels palestins en terres israelianes. Miris com t’ho miris, les finalitats del mur poden ser varies, però el resultat és sempre el mateix: perpetuar la misèria del que viu al costat equivocat del mur.

Dimarts 10 d’abril del 2007

La guerra a través de la premsa

Aquest matí m'he llevat igual de dormida que sempre. Mentre estava fent el meu te, sentia de fons la sintonia de la Cadena Ser. De cop i volta, un comentari de Carles Francino m'ha despertat. El president iranià, Mahmud Ahmadineyad, va declarar ahir que té suficient material com per construir energia nuclear a escala mundial. Això, però, no és el que m'ha cridat més l'atenció. De fet, jo ja m'esperava que tard o d'hora aconseguiria els seus propòsits. A més a més, em sembla insultant que, precisament, els paísos que tenen aquest tipus d'energia en les seves mans són els que estiguin fent la campanya més dura contra Iran i no el deixin aconseguir l'energia nuclear per fins socials.

Bé, reprenent el fil de la meva experiència matinal, el que més m'ha xocat ha estat que Francino ha parlat de la diferència entre la premsa americana i la europea a l'hora de plantejar aquesta notícia. Segons la Cadena Ser, i cito aquesta font perquè no he tingut el gust de comprovar-ho, mentre que a Europa la notícia de Ahmadineyad ocupava totes les portades dels diaris, als EUA tan sols apareixia en petits articles a l'interior del diari. Aquesta mateixa cadena ha citat al diari nord-americà el The Sun qui assegura que han pres aquesta decisió perquè, d'aquesta manera, no li donaven propaganda política al president iranià, que segons ells és l'únic que busca.

Això serveix d'exemple per veure que, en el fons, la premsa i els mitjans de comunicació tenen una funció molt clara: persuadir a les persones i encaminar-les cap a als fins polítics de la classe dirigent. Per aquest motiu, Ahmadineyad ha fet públic, a a través dels mitjans, la capacitat iranià de crear energia nuclear en la ciutat de Natanz on es troba una de les plantes nuclears més importants del país. D'aquesta manera, vol mostrar al seu poble i a tot el món el poder d' Iran. També per això, els EUA han ocultat bona part de la realitat amagada en les entranyes del diari. Dit d'una altre manera, han reduït la realitat a una ínfima informació que, a sobre, no apareix ni els les pàgines principals. Ocultar bona part d'aquesta informació la informació significa una victòria per Bush, ja que si ningú pren consciència d'aquest fet és com si no hagués passat. També hi ha una altre estratègia, la que s'ha seguit a Europa on aquesta notícia ha aparegut en les primeres planes del diari. D'aquesta manera, es vol crear un alarmisme social per persuadir a les persones i convence-les que Iran no pot quedar impune perquè ha desafiat a la OIEA (Organització Internacional de l'energia Atòmica),

Així doncs, miris com tu miris la premsa té la funció d'estar al costat del poder i expressar la realitat de la manera que més l'interessi a la classe governant d'un país. D'aquesta manera, els mitjans serveixen per configura les relacions entre aquells països que els seus ambaixadors no es posen d'acord. Els mitjans de comunicació acaben sent el camp de batalla de la guerra verbal entre nacions. Per això, quan es vol mostren el poder de l'enemic o l'oculten, segons els interessos dels polítics governants.

En aquest sentit el consumidor diari de premsa no es pot creure només el que apareixen als mitjans i si vol conèixer, realment, la veritat de les coses. Ha d'anar més enllà del que surt en els mitjans, sinó caurà en el parany de la pseudoinformació, que, a vegades, ve a ser el mateix que la xarxa de la mentida.
Dimarts 10 d’abril del 2007