Zapatero ha de ser valent

Primer de tot, em sembla una aberració que el pacte de la Llei de partits que prohibeix que l’esquerra abertzale basca es presenti a les eleccions per la seva presumpte implicació amb ETA. En aquest sentit, també hauríem de prohibir partits polítics com la Falange espanyola, que cada cop que vaig a votar em trobo la seva papeleta allà!

Ara, resulta que després que el govern i els jutges deixen presentar a ANV a les eleccions basques, el PSOE ha dit que no pactaran amb ells! Us agradi o no, senyors del PSOE ANV és la tercera força del País Basc i en les seves primeres eleccions ha aconseguit 25 alcaldies. No podeu tancar als ulls a una realitat existent. En el País Basc hi ha un conflicte obert que necessita solució i, per això, es necessita escoltar totes les parts del conflicte. Si llegiu correctament els resultats electorals veureu que gran part del País Basc ha apostat per vosaltres perquè arribeu a un acord de pau, per això, els resultats de la vostra formació política, PSOE, ha augmentat el número de vots en aquesta comunitat autònoma. En canvi, els senyors de la guerra, els del PP, que no els interessa la pau perquè sinó el seu discurs perdria sentit, han baixat en el número de vots fins a tal punt que han perdut l’alcaldia de Vitòria i la majoria absoluta en Navarra. De fet, han passat a ser la quarta força política, després de PNB, PSOE i ANV.

És cert que l’esquerra abertzale del senyor Otegui va demanar suport en aquest partit polític. Tanmateix, cal recordar que aquesta formació es desvincula de la violència, cosa que ETA no fa. Per aquest motiu, podria ser un interlocutor vàlid per arribar a un veritable acord de pau. Senyor Zapatero no caigui en el parany del PP i sigues valent. Com va dir el senyor Isser Arafar arran dels tractats d’Oslo l’any 1993, “la batalla de la pau és la més difícil”. Per això, Senyor Zapatero ha de ser valent i fer un pas endavant perquè la societat basca li ha demanat això de dues maneres: una incrementant el número de vots del partit socialista basc i l’altre posant en tercer lloc a una força política nacionalista i d’esquerres. Ara per ara, si vostè mirà el panorama basc, la primera força és nacionalista i la tercera també. Així doncs, el partit socialista basc queda encaixonat enmig dels nacionalismes, per aquest motiu, no pot deixar-los de banda i dir que no pactaran amb aquesta formació per fer alcaldies o arribar acords. Amb qui pretén fer pactes llavors? Amb el PP, els que propugnen a diari la crispació entre les Espanyes?

Miri senyor Zapatero, sé en el que està pensant i no li funcionarà. Vostè no vol pactar amb ANV perquè té por que el PP faci una campanya molt dura contra seu i li digui que ha pactat amb els terroristes i, conseqüentment, perdre les generals de l’any que ve. No es deixi enganyar ells no volen la pau. Si realment vol guanyar les eleccions haurà de fer un esforç i seure’s a parlar amb ANV, perquè ells són interlocutors pel conflicte basc, igual que també ho és el PP. En canvi, sembla que vostè només fa cas del que li diu el PP i no escolta totes les postures d’aquest conflicte. Zapatero sigues valent i fes un pas endavant cap a la pau, els bascos s’ho estan demanant i si no ho fa, segurament, li retiraran la confiança que diumenge passat li van donar a les urnes. Aquest pau només s’aconsegueix amb el diàleg. Si ha de fer-ho a expenses del PP, doncs a fer-ho sense ells. En el fons Madrid no és Espanya, pot ser és la seva capital, però no la seva realitat. Per això, el PP ha guanyat a Madrid i el PSOE a altres llocs. Per aquest motiu, els bascos li han donat el suport a vostè i no als de la ultra dreta. Per acabar, en la història d’aquest estat, ja van tenir un final tràgic amb vencedors i vençuts, crec que arribat el moment de veure que aquesta dicotomia entre vencedors i vençuts a l’únic lloc que ens condueixen és al rancor i divisió de la societat en odis, aparentment ocults, però que poden aflorar en qualsevol moment. La transició ja es va fer prou malament perquè no va ajudar a resoldre les desavinences entre les Espanyes. Zapatero, sigues valent, si us plau, fes un pas endavant i seu-te a parlar amb ANV, una formació d’esquerres que, com vostè, condemna la violència en les bases del seu partit. La pau, Zapatero, s’aconsegueix amb esforç i no donant l’esquena en un conflicte que porta obert des de fa ja massa temps.

La reina l’abstenció

Com deia en el meu antic post, les esquerres vencen i convencen, però necessitaran més vots si volen guanyar les pròximes eleccions. En les darreres eleccions la veritable guanyadora va ser l’abstenció que en tot l’estat es va elevar al 36,6% dels votants, a més a més, li hem de sumar els vots en blanc que van representar 1’9% i els nuls un 1,17%. A més a més, en llocs com Barcelona l’abstenció es va elevar al 48,81%, els vots en blanc el 3,28% i els nuls 0,59%. Així doncs, podem dir que l’abstenció va ser la força més votada, però amb minoria. Així que podria aconseguir l’ absoluta pactant amb els vots nuls i en blanc.

Pot sonar a broma, però no ho és. La classe política que ens dirigeix hauria de començar a llegir quines són les claus d’aquesta elevadíssima abstenció! Segurament, hi ha molta gent que no vota perquè no l’interessa la política, però en aquestes eleccions s’ha de mirar més enllà perquè l’abstenció és elevadíssima. Tot apunta que en aquesta ocasió hi ha hagut vot de càstig, més ben dit, la falta de vots sembla que vol alertar als polítics que la gestió del país no s’està fent bé. Amb l’ abstenció la societat civil ha demanat compromís als polítics, perquè en el fons no estan governant pels seus interessos propis, sinó pel benestar de la societat. Així doncs, ara els polítics han de respondre amb maduresa democràtica i veure que és el que han fet tan malament que ha provocat que la veritable reina de les eleccions ha estat l’abstenció.

Les esquerres vencen i convencen

Diumenge passat 27 de maig es van celebrar les eleccions municipals a tot l’estat espanyol. El Partit Popular va ser la força més votada i va treure 150.000 vots més que el PSOE. Una diferència insignificant si tenim en compte que a Espanya hi viuen uns 47 milions d’ habitants, dels quals només en van votar 22.491.570 .
A més, cal tenir en compte que com en el conte del Lope de Vega les dretes d’aquest país són com Fuenteovejuna, fuenteovejuna todos a una. Les esquerres, d’altra banda, es divideixen en una pluralitat de partits polítics.

Si fem una anàlisi de la situació actual és cert que el PP va ser la força més potada, però a l’hora de la veritat els partits més votats van ser els de les formacions d’esquerres. El PP va obtenir el 35,6 % dels vots, mentre que el PSOE el 34,9 (com podem veure la diferència és ínfima). La segona força més votada va ser IU amb el 5, 47%. Així doncs, com podem veure, si ajuntem els vots dels dos partits considerats d’ esquerre superen amb gairebé 5 % de diferència al PP.

Aquesta diferència encara augmenta més si ens fixem en el cas de Catalunya on de les 3 forces més votades dos són d’ esquerres i de les cinc primeres 3. En la nostra comunitat autònoma el PSOE segueix sent la força més votada, seguida pels nacionalistes i amb tendències de dretes CIU. A continuació ERC un grup nacionalista amb ideologies d’esquerra s’ha consolidat com la tercera força del país, superant inclòs al PP, que ocupa el quart lloc en el rànquing. Finalment, la cinquena formació política és ICV. Així doncs, veiem que les forces polítiques d’esquerres són les més votades en el nostre estat.

No li podem negar al PP que ell és el partit més votat, però de que li serveix si no té amb qui pactar? Abans, quan realment representaven la dreta moderada del país encara tenia companys de batalla, però ara, des de que ha adoptat aquest discurs radical, no convenç i sembla que està més sol que la una! El seu discurs contra la immigració no ha convençut ni a Badalona ni enlloc. Pot ser, guanyarà les eleccions generals de l’any que ve, però si vol governar, s’haurà de plantejar fer un discurs nou i renovat perquè, sinó les esquerres, li tornaran a passar la mà per la cara.

En aquest país, les esquerres divergeixen en una infinitat d’ ideologies diferents, per això es presenten en diversos partits, però a l’hora de la veritat, si han de pactar, pactaran, perquè això és el que volen els ciutadans del país, una esquerra unida i amb criteri propi. Així que podem dir que les esquerres unides segueixen vencent i convencent.

Ciutadans de tercera

Deu de fer vora d’un mes, que des de Tele Madrid es va publicar un reportatge que es titulava Ciudadanos de segunda on s’afirmava que els castellans a Catalunya no tenien els mateixos drets que els catalans. Deien que la nostra llengua s’imposava sobre l’espanyola.

A mi ara m’agradaria fer una reflexió. I què passa amb els ciutadans de tercera? Aquells que ningú vol perquè venen d’un altre continent. Quan un europeu ve a Espanya, tot el que troba són facilitats i més facilitats. En canvi, si un immigrant procedeix de l’Amèrica Llatina o de l’Àfrica se li tanquen totes les portes. Aquests sí que tenen un veritable problema de discriminació i estan maltractats dins del nostre estat. Però per ells ningú reivindica. És més, les mateixes persones que van crear un discurs victimista per mostrar la seva situació d’inferioritat dins del territori català, ara han creat un vídeo a Badalona on s’insulta públicament als immigrants d’aquesta ciutat. L’ alcaldable pel PP de Badalona acaba dient que ells netejaran la ciutat de la immigració, el seu eslògan és: Per una Badalona neta.

Quan un immigrant arriba a Espanya o Catalunya des de un altre continent, ha deixat enrere la seva terra amb la il·lusió d’una vida millor. Per això, intenta adaptar-se i conviure amb les persones que l’envolten. En canvi, hi ha certs tipus d’espanyols que quan venen a Barcelona es pensen que som nosaltres que ens hem d’adaptar a ells. Aquí hi ha una cultura i una manera de fer les coses. Jo si em ve una persona i em parla amb castellà li respondre en castellà perquè sóc educada. El que no em pot demanar és que si tinc un bar posi el menú o les ofertes en castellà, perquè aquí hi ha una llengua que s’ha de respectar i si no entén alguna cosa... doncs que pregunti que tots els camins porten a Roma! El que passa és que és més fàcil queixar-se que entendre i això, sembla que és el discurs que predomina en la dreta d’aquest país enfront de temes tan claus com la immigració i la nostra estimada cultura catalana.

Jo per acabar només dir-los una cosa: vosaltres no sou el centre del món i hi ha coses que només s’arreglen escoltant al teu voltant. Per tant, si us plau abandoneu el discurs victimista, que vosaltres no esteu marginats a Catalunya. Els únics que hem estat perseguits per qüestions lingüístiques hem estat nosaltres i els bascos al llarg d’una dictadura que ha durat quaranta anys! Per favor, prou de victimisme i allargueu la mà cap al respecte mutu i feu un pas valent per començar acceptar a les persones que tenen veritables problemes de discriminació, els immigrants. Aquests si que són ciutadans de tercera, ja que gairebé mai se’ls respecte els seus drets, sobretot, si no venen amb diners sota del braç.

Mentida rere mentida

El secretari de Comunicació pel PPC, Daniel Sirera, ens va abordar amb un seguit de mentides o mitges veritats que ens van deixar a tots bocabadats. Va tornar a fer referència al tema de l’ 11-M sense que ningú dels presents s’ho demanés. Una noia, li va preguntar: Que si tres anys després d’haver perdut les eleccions ho havien digerit i si feien una autocrítica per què el poder se’ls hi havia escapat de les mans?

Sorprenentment, enlloc de fer-nos una reflexió sobre les polítiques que havien dut al PP a perdre les eleccions del 14 de maig del 2004, va començar a parlar de la teoria conspiratòria i que alguns grups medàtics, com Prisa, havien fet que el PP perdés les eleccions. Com podem veure, una falta de crítica i humilitat. No hauria estat més adequat que en un any vista de les eleccions el PP hagués dit: “ Ens vam equivocar, vem anar a una guerra contra Iraq que no tenia cap sentit i que a sobre el 90% dels espanyols no hi estaven d’ acord. Això ens va costar l’atemptat més gran que hagi tingut aquest país amb gairebé 200 morts i perdre les eleccions.”

No, enlloc d’això, ens va començar a escopir una mentida rere l’ altre fruit del cinisme més típic de l’ humor britànic. Val a dir, però, que com a mínim la sàtira anglesa fa riure, mentre que les paraules d’en senyor Sirera provocaven la indignació de gairebé tots els presents. Va arribar a dir que “li diguéssim quan el PP havia dit que existia alguna vinculació entre ETA i els atemptats de l’ 11M”. Jo li diria al Sirera que, si té un buit mental en el cervell i no se’n recorda que mentre tota Europa ja parlava d’ un atemptat islamista, ells es seguien aferrant-se a la teoria que ETA; doncs bé, que com a mínim miri la premsa actual. Llavors es donarà compte que un eurodiputat del PP, Agustín Diaz de Mera, va manifestar enmig del judici de l’11-M que hi havia un informe on vinculava ETA amb aquests atemptats. Quan una alumne li va manifestar aquest fet ell li va respondre: “Busca’m quan ho ha dit, no trobaràs mai cap dirigent del PP que hagi vinculat ETA amb l’ 11-M ” . Entenc que no llegeixi el diari el País, però una persona que es presenta en unes eleccions per un partit polític hauria de llegir la premsa cada dia per veure el que transcórrer en el seu país. Si fes això, veuria que la premsa de dretes, com el Mundo, han manifestat nombroses vegades que el PP havia estat víctima d’una conspiració perquè el PSOE arribes al poder, ja que, en el fons, darrera dels atemptats estava ETA. Per reafirmar les seves tesis, basava els seus articles amb declaracions de dirigents del PP.

El mes graciós de tot, va ser al cap d’ uns deu minuts, quan ja estavem tocant altres temes, Sirera va dir: ... perquè aquest tema de la immigració sempre me’l treuen, com el de l’ 11-M que l’heu tret vosaltres, no jo”. Senyor Sirera, nosaltres no vam demanar parlar de l 11-M. Nosaltres li vam dir que si podia ser crític amb les polítiques que van dur al PP a perdre la gestió del Govern. Va ser vostè qui es va enfilar a les branques de la teoria de la conspiració i com el PP havia estat víctima d’un complot perquè perdés les eleccions. Després de tres anys, dos mesos i deu dies d’ aquell fatídic 11-M, només els hi demanen una cosa: prou de mentides. Si vol li puc donar un consell: la humilitat fa créixer les persones i, segurament, també uns resultats electorals.

Qui són els terroristes?

El Govern palestí està format per dos forces polítiques que tenen un braç armat darrera: Al Fatah i Hamàs. Des de que aquest últim va arribar al poder, la UE ha retirat tots els diners que destinava als palestins, ja que considera que aquesta formació és terrorista. Els jueus, sovint, han dit que els palestins són terroristes, però, per entendre perquè cometen atemptats, hauríem de mirar la història d’Israel i Palestina.

Després de l’Holocaust nazi, Europa va decidir donar-li un estat als jueus. L’any 1947 la ONU va aprovar el Pla de Partició de Palestina en el qual adjudicava el 55% del territori a la comunitat jueva, un 30% de la població, i als palestins, que eren el 67%, els hi van destinar el 45% de les terres. L’any 1948 els israelians van proclamar el seu estat i això va desencadenar la guerra entre les dues parts. L’any 1967 hi va haver-hi una altre conflicte bèl·lic en la zona. Els dos enfrontaments van tenir un final tràgic pels palestins qui van veure com disminuïa considerablement la seva població. A més a més, Israel va ocupar militarment els seus territoris i, actualment, no han marxat de la zona palestina.
L’ús de la violència per part de l’exèrcit jueu ha estat quelcom quotidià. Per fer-nos una idea, avui els palestins no representen ni el 30% (uns 2 milions) de la població total i prop d’uns 5.700.000 viuen refugiats en altres països. D’altra banda, l’any 2005, els jueus eren 6.725.000 (1.200 milions, però, són palestins amb nacionalitat israeliana).

El poble palestí s’ha alçat en dues ocasions contra les polítiques de l’estat jueu. Ambdues es coneixen amb el nom d’Intifada (en àrab agitació o aixecament) i van començar com un moviment de resistència civil per acabar amb un cicle de violència brutal. La segona Intifada (2001-2005) va finalitzar amb una escala d’ atemptats perpetrats pels palestins en territori jueu. Entre l’estiu del 2002 al del 2003, es van produir un mínim de 50 atemptats suïcides i desenes d’operacions militars de l’Exèrcit jueu en els territoris ocupats. Es calcula que, aquest any, van morir 200 jueus i més de 300 palestins. Conseqüentment, Israel va construir un mur per separar la part jueva de l’ àrab i, d’aquesta manera, poder controlar els atemptats.

Avui en dia, el conflicte segueix viu. Els jueus tatxen de terrorista al poble palestí; mentre que aquests afirmen que només s’han defensat i que els jueus utilitzen el govern per eliminar-los, cosa que els palestins defineixen com “terrorisme d’estat”.

L’art és cosa de tots

Aquest dies si passeges per la Rambla de Catalunya podràs veure unes estàtues enormes inspirades en el passat clàssic. Totes elles són obra de l’artista polonès, Igor Mitoraj, qui al llarg d’aquest any ha anat presentat les seves escultures en les vies més cèntriques de diverses ciutats espanyoles. L’ exposició està formada per 25 estàtues, de les quals 23 estan en la Rambla Catalunya i les altres dues en el Caixa Fòrum, que ha subvencionat aquest esdeveniment.

Les obres de Mitoraj són totalment contemporànies, però amb aparença clàssica. Això és així, perquè l’artista creu que els valors greco-romans i els seus herois encara estan patents en la nostra cultura. Per ell, no hi ha millor manera que transportar-nos aquests mites des d’una perspectiva d’avui en dia.

El més interessant és que amb el seu projecte, Mitoraj vol acostar-nos la cultura i que per tant, que estigui a l’abast de tothom. Això trenca amb la tradició que s’ha vingut donant fins ara on les obres culturals estaven tancades en els museus. La veritat, però, és que el patrimoni cultural és una cosa de tots i, per tant, tothom tenim dret de gaudir-lo de la manera més assequible i còmode possible. L’art hauria d’estar a l’abast de tothom.

Vides mediàtiques

Ara fa una setmana que va néixer la Infanta Sofia, filla del Príncep d’Espanya, Felip i la seva esposa, Letizia. Al llarg d’aquesta setmana, hem vist dia rere dia a tots els membres de la família real en els mitjans de comunicació.

L’altre dia a tothom ens va fer riure la Infanta Leonor davant les càmeres. Jo, però, vaig pensar: pobre nena, només té un any i mig i ja té tots els fotògrafs darrera. Encara em va commoure més quan vaig veure a la Infanta Sofia en la premsa. Les dues Infantes,que no arriben ni als dos anys d’edat, han aparegut en tots els mitjans de comunicació sense elegir-ho. Des del moment que un membre de la família real neix, s’ha de comprometre a viure enfront de les càmeres vulgui o no, ja que pel sot fet de ser sang blava a la gent els interessa la seva vida.

La veritat, però és que no a tothom ens importa el que els hi passa o els hi deixa de passar. El problema és que encara que no vulguis, t’ enteres perquè tots els diaris o telenotícies obren amb les seves caretes.

Cada dia neixen nous nadons, però aquests no surten per la televisió. Em costa entendre que a la gent els importi realment el que els hi passa als membres de la família real. A més, crec que en el món passen coses més importants que no pas el que els hi succeeixin aquestes persones que l’únic lloc que han fet és néixer en el lloc adequat, en el moment adequat.

Relacionant-ho amb l’article que hi ha just a sota d’aquest i que parla de les eleccions franceses, crec que el problema és que els mitjans de comunicació agafen un tema i ens bombardegen amb ell. Aquests han de tenir en compte que no a tots ens interessen aquests temes i si realment ens volen informar hauran de donar-nos un ventall molt ample de les coses que succeeixen en el món en general i no només saturar-nos el cap amb un tema concret.

França ens bombardeja!

En el darrer mes semblava que en el món només passava una cosa: les eleccions franceses. Des de tots els mitjans de comunicació ens han bombardejat amb un sobre excés d’informació parlant-nos de les eleccions franceses.

Jo, personalment, no estic gaire interessada en el que passa en el país veí. Pot ser una estudiant de periodisme s’hauria de preocupar per coses com aquestes. A mi no és que no m’importa si guanya Sarkozy o Royal, però crec que ha estat desmesurat, gairebé he palpat amb les meves mans les eleccions franceses. En la meva breu història, mai en la vida havia vist que els mitjans donessin tanta importància en unes eleccions que no fossin les d’aquest país.

Al llarg d’aquests dies m’he preguntat per què li han donat aquesta rellevància a les eleccions franceses.

Primer de tot, vaig pensar que pot ser és per la seva proximitat geogràfica. Tanmateix, per un andalús o un gallec està més a prop Portugal que no pas França! I quan van ser les eleccions portugueses els mitjans no van crivellar-nos amb informació sobre aquest país.

Després vaig arribar a la conclusió que pot ser era perquè es membre de la UE. Però en aquest cas, l’exemple de Portugal també em serveix!

Finalment, vaig pensar que pot ser era per temes econòmics i polítics. Llavors, un dimarts a la tarda, mentre estava fent un curset sobre Moviments Polítics i Socials de l’ Amèrica Llatina, un argentí ens va explicar que, actualment, Espanya és el país que té més empreses a tot Sud Amèrica. Per tant, per nosaltres és més rellevant les eleccions de qualsevol país llatinoamericà perquè depèn de les polítiques que facin poden afectar directament a la nostra economia.

Així doncs, no trobo el sentit o les raons perquè haguem de prioritzar les eleccions franceses per sobre de qualsevol altre. Però en fi, el que si que sé és que per sort ja s’han acabat!

Sarkozy, un conservador pel canvi

En un programa de televisió l’any 2003, un presentador li va preguntar a Sarkozy: “ Vostè pensa en la presidència quan s’afaita?”. L’actual President francès li va respondre: “ No només quan m’afaito.”

Quatre anys més tard, els objectius de l’ambiciós Sarkozy s’han complert i ahir a la nit es va proclamar el sisè President de la V República francesa amb un 53,06 % dels vots, en una de les eleccions franceses amb participació més alta, vora del 85%. D’aquesta manera, França, un país amb una forta tradició socialista, ha fet un canvi de rumb i s’ha situat en l’estany del conservadorisme.

Això ha estat possible perquè els socialistes francesos no han sabut donar una imatge renovadora per treure aquest país de l’estat de depressió permanent que sembla que es troba en els darrers anys. Ara per ara, França està esgotada de tantes promeses sense complir-se, per això, han apostat per un canvi, per un camí que els faci recuperar tots aquells valors que han deixat enrere. Sarkozy ho sap molt bé i, per això, ahir en el seu primer discurs com a President va prometre a la nació francesa: “rehabilitar el treball, l’autoritat i el mèrit” i va afirmar que ell “retornarà als francesos l’orgull de França”.

Un dels valors que Sarkozy vol recuperar com indiscutible per tirar endavant la França és el del treball. Va dirigir-se a la nació per dir-los que s’ha acabat “ La França de les subvencions i ara toca el torn de la França treballadora”. Per això, “ no hi haurà drets sense deures”, “ tothom tindrà la seva oportunitat, però haurà e guanyar-se-la”.

Ahir a la nit, mentre unes 30.000 persones celebraven la victòria de Sarkozy en les Champs Elisée, enfront d’una Tour Eiffel il·luminada, a l’altre punta de la ciutat es repetien els disturbis i joves immigrants tornaven a cremar vehicles. Precisament, en la legislatura anterior, Sarkozy va ser el Ministre d’Interior i la seva creu va ser els disturbis que van succeir en els barris més pobres de París on els fills d’immigrants van començar a cremar vehicles per donar a conèixer aquella França a la qual tothom es tapava els ulls quan passava per davant.

Amb quina et quedes?

Avui ens han fet fer un exercici on haviem d'escriure dues editorials. Una a favor que les tropes nord-americanes abandonessin Iraq i l'altre a encontra que ho fessin. La veritat és que fent l'exercici he tret la part més bipolar de mi, ja que m'he tingut que posar en dos papers diferents. Sorprenentment, m'he donat compte que estava d'acord en coses que deia als dos llocs!
En fi, jo proposo un altre exercici al meu lector: amb quina de les dues editorials us quedeu? No vull dir quina està més ben escrita, sinó amb quina us sentiu més cómode ideolàgicament. Jo, personalment, em quedo amb la primera. I tu?

Els EUA han de dir adéu a Iraq

Les tropes nord-americanes que estan a l’Iraq haurien de tornar, tal com va proposar el Senat, de majoria demòcrata, que governa els EUA. El problema és que el president, George Bush, té dret de vet de les decisions del Senat i, precisament, en va fer ús ahir mateix i, per això, de moment, les tropes seguiran en aquell Iraq.
La presència dels EUA en el país islàmic, només fa que desestabilitzar la zona i agreujar el conflicte. Molts iraquians estan satisfets de l’enderrocament del règim dictatorial de Saddam Hussein. Tanmateix, aquests fets queden massa lluny en les seves ments i ara veuen a l’ exèrcit nord-americà com els seus invasors. Per això, hi ha una insurgència tan activa i tan violenta que fa trontolla el país. Dit d’una altre manera, mentre que les tropes dels EUA segueixin allà, alimenten el sentit de la insurgència i afavoreixen a la situació de caos i crisi del país.
Aquesta guerra que es va sustentar en la mentida que Saddam tenia armes químiques, se li escapa de les mans al govern nord-americà. En el món hi ha la visió que els EUA mai haurien d’haver atacat Iraq i, per tant, es veu com si l’haguessin conquerit. Això fa que aquest país hagi perdut la seva credibilitat en qüestions de política internacional. Si realment els EUA vol recuperar la seva postura de país influent al món i portador de la pau, hauria d’abandonar físicament aquest terreny i negociar amb Iraq i els seus països veïns, com per exemple Iran, una pau que fos òptimes per a tots els iraquians, les veritables víctimes d’aquest conflicte.


No moure’s ni un pèl d’Iraq

Ara per ara, tal com estan les coses, les tropes dels EUA han de seguir a Iraq. El senat nord-americà, de majoria demòcrata, va proposar la retirada de les tropes d’Iraq. Aquesta decisió, però, va ser vetada pel President d’aquest país, George Bush.
Així com Bush es va equivocar envaint un país amb la mentida per davant, ja que s’ha demostrat que en Iraq no hi ha rastre d’armes químiques, ahir va prendre una decisió encertada. Les tropes dels EUA no poden marxar d’ Iraq perquè aquest país viu enmig del caos d’una guerra civil. És cert que aquesta situació tan caòtica és fruit de la ingerència dels EUA en aquest país, però, la veritat és que ara és massa tard per marxar perquè les tropes de Bush han de garantir i preservar l’ordre en les terres iraquianes.
Avui, precisament, comença una ronda de negociacions entre els països veïns d’Iraq, entre ells Iran, i els EUA en Sharm el Sheij (Egipte). Mentre que aquests estats no arribin a cap acord, els nord-americans hauran de seguir allà, ja que, de moment, sembla inviable que tropes internacionals o de la ONU facin entrar els seus exèrcits en una guerra que no hi estaven d’acord i que, en el seu moment, només van recolzar Espanya i Anglaterra.
A més, els soldats dels EUA tampoc poden marxar fins que no hagin entrenat bé la policia i l’exèrcit iraquià, ja que fins que això no succeeixi, els iraquians no podran garantir la pau per ells mateixos.
Així doncs, les coses han de canviar molt en aquest país islàmic perquè els EUA puguin marxar amb la certesa que ja no els hi queda res més a fer en Iraq perquè ja han assolit la pau i, per tan, s’ha acabat la guerra civil que sotmet a tota la població en el caos total.

Iran i EUA compartiran taula per la pau

Entre el pròxim dijous i divendres hi ha una sèrie de reunions entre diversos països a Sharm el Sheij (Egipte) per arribar a un acord de pau per Iraq. En ella hi aniran tan representats dels EUA com d’ Iran.

El Ministre d’Afers Estrangers iranià, Abbas Araghchi, va afirmar que per arribar a un acord “ Washington ha de retirar les seves tropes immediatament d’Iraq i reconèixer el paper d’ Iran en aquest conflicte.” D’altra banda, els EUA acusa al govern de Teheran de ser el màxim desestabilitzador de la zona.

Sigui com sigui, Iraq no necessita bons gestos, sinó resultats tangibles. Perquè això es converteixi en una realitat, sembla necessari que les aquestes dues grans potències involucrades, directament o indirectament, en aquest conflicte, arribin a un acord. No obstant, després de veure les desavinences constants entre ambdós, sembla impossible que arribin a una resolució comuna. Tanmateix, un acord entre Washington i Teheran és necessari ja que no només facilitaria la pau a Iraq, sinó també ajudaria a estabilitzar tota la zona i, segurament, faria el al món més segur, ja que no es viuria amb l’amenaça permanent d’un conflicte bèl·lic entre els dos països.

Harry, el “Principito valiente”

Mentre que a Espanya s’assegura la continuïtat de la monarquia amb el naixement de Sofia, la última filla dels Prínceps d’Astúries, a Anglaterra s’ha decidit que el tercer descendent de la Corona Real, el Príncep Harry, vagi a la Guerra d’Iraq. Allà hi acudirà com a tinent i tindrà dotze homes sota el seu poder.

Pel Príncep anar aquesta guerra és molt important perquè ell vol servir el seu país, tanmateix, representa un perill molt greu per la legió que dirigeix, ja que d’Al-Qaeda i altres organitzacions terroristes ja han anunciat que faran tot el que sigui possible per capturar-lo i, si és necessari, matar-lo.

Com en l’època medieval, el Príncep dirigirà als seus homes des del front. Sembla, però, que Harry no es dona compte que vivíem en un altre moment històric i, ara, la seva valentia pot acabar com el rosari de l’aurora perquè ell serà el punt de mira de tots els atemptats. Abans, un rei podia acudir la guerra sense cap problema perquè l’enemic no el podia reconèixer. Ara, però, en un món mediatitzat aquesta acció pot perjudicar a tot un exèrcit, ja que tothom coneix la cara del Príncep gràcies als mitjans de comunicació. Així doncs, Harry pot posar en perill als seus homes perquè abans que hagi trepitjat terres iraquianes, els seus enemics ja estan esperant per matar-lo.