Tot un fracàs

A petició de Joseph Pulitzer faré una crònica del que va ser la manifestació que es va fer el passat dijous set de juny a la tarda en la plaça Catalunya contra el G-8.
Desgraciadament, la manifestació contra el G-8 i la globalització va ser un fracàs. Quan vaig arribar-hi, una mitja hora tard, m’esperava trobar-me molta gent, amb pancartes, performens, etc. Enlloc d’això, hem vaig trobar una cinquantena de joves asseguts a la Plaça Catalunya. De fet, no es va fer la manifestació, suposo que perquè no érem suficients persones per poder tallar el carrer!

Això em va fer plantejar per que la gent no es mou per aquests temes? De fet, crec que no és una problema de les persones, sinó de l’organització. Per exemple, quan es va fer el trobament del G8 a Barcelona hi va anar-hi molta gent. Ara en canvi, no hi havia gairebé ningú. Pot ser les persones es pensaven que com que el trobament va ser a Alemanya aquí no es faria res. Per tant, si es fa alguna cosa s’ha de vendre el producte (parlo en lleis de mercat perquè en el fons tot està subjecte a ell). Jo vaig rebre l’ informació via mail, per això hi vaig anar, però, per exemple, parlant al dia següent amb coneguts, molta gent no s’havia que es convocava aquesta manifestació. La mani a favor d’una vivenda digna va ser tot un èxit, però jo recordo que a cada vagó del metro hi havia el impactant eslògan de la manifestació: No tindràs una casa en la puta vida! Ara, cap cartell anunciava d’aquest esdeveniment i això, possiblement, va fer que molta gent no sàpigues res de res. Una altre qüestió, és el tema del dia i l’hora. Molta gent, els dijous a les sis de la tarda treballa o fa coses, per tant, no hi podia anar per molt que ho volgués.

Com a reflexió personal, crec vivim en un món caracteritzat per les comoditats i la vida fàcil. Així que si vols que les persones es manifestin i es moguin pels drets de tothom, s’ho hauràs de donar tot mastegat. Trist, però cert, les reivindicacions entren dins de les comoditats i un dijous a la tarda, la gent té altres coses que fer que anar a una manifestació. A més a més, si això li sumes la poca propaganda que se li va donar, te’ns com a resultat el que va ser la manifestació contra el G8, un fracàs.

Pols de forces

Des que ETA va assenyalar que trencava l'Alt el foc, el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero ha respost amb duresa. La primera demostració de força del Ministeri d'Interior va ser ordenar la volta a la presó de l’etarra Iñaki de Juana Chaos. Ahir al matí, la policia francesa va detenir a tres membres d'aquesta mateixa banda. Després de la fi de la pau, el Govern ha endurit el seu discurs i sembla que Espanya es va a veure submergida en una lluita entre titans. En la banda esquerra, Zapatero, i en la dreta, ETA i a la dreta de tot, el PP, amb poques ganes de solucionar el conflicte basc i amb voluntat de radicalitzar la situació amb un discurs enverinat de fal·làcies.

Entre mig del panorama està la societat civil basca, la qual sofreix realment totes les agonies de la fi de la treva i esperen que ETA torni a posar la bomba que farà esclatar en mil trossos les seves il·lusions. La societat basca es mereix un altre futur per als seus fills, una vida de pau i amb ganes de seguir endavant. Ara, que la voluntat de diàleg del PSOE no els ha funcionat què els queda? Al llarg d'aquests anys s'ha demostrat que la fermesa policial no duu a cap lloc, ja que un pres etarra equival a la mort d'un home lliure. Fins a ara, el discurs polític tampoc ha estat una solució perquè Zapatero s'ha estat fixant més que li diria la dreta d'aquest país si ell fes un pas valent, que no pas en solucionar el problema. Ara, per això, no és el moment de parlar, la conjuntura no ho permet. Un diàleg es fa amb persones disposades a debatre i no amb individus amb ganes de matar. Sembla que per a aquesta societat trencada en trossos, el que els espera és un pols de forces entre el Govern i ETA, cosa que farà ardu i espinós el camí cap a la pau.

Tal vegada el Govern s'ha equivocat en la manera de gestionar el conflicte basc, però la realitat és que és la segona força mes votada en aquesta comunitat autònoma i, per tant, els bascos han confiat en el. A més, per molt que hagi comès errors, això no justifica que ETA torni a les armes. Les coses clares i la xocolata espessa, la culpa que ETA reprengui la lluita armada no és del Govern, és de la mateixa banda terrorista que tan sols sap solucionar les coses a cops de bastó, sense mirar que la seva població civil, la basca, els demana la fi de la violència. Per això, a manera de reflexió, ens quedem amb l'última frase del discurs que Lendakari Ibarretxe va fer el passat dimecres davant dels empresaris bascos: “la guerra la pot fer qualsevol boig, però la pau necessàriament hem de fer-la persones". Per això, fins que ETA no es comporti realment com persones i abandoni definitivament les armes, sembla que la pau serà un camí sense sortida per al País Basc.

ELS MALOS ES TORNEN A REUNIR

Un altre cop, els grans mandataris del món es tornen a reunir. El G8 torna mostrar que la seva benevolència no són res més que aigua bruta. Aquest cop, sembla que volen posar solucions al canvi climàtic. Tanmateix això sembla inviable, ja que Geroge Bush ja ha dit que ell ni el seu país faran res per prevenir les emissions de gasos tòxics a l’ atmosfera.

Aquest cop, a més a més, la situació està dins d’un context molt crispat perquè Valdimir Putin s’oposa contundentment a la creació d’un escut antimíssils a Europa. Segonsa George Bush, aquest servirà per prevenir qualsevol atac possible dels països islàmics. Tot i així, els russos ho han llegit en claus de la Guerra Freda i han amenaçat a Europa que si posen aquest escut, atacaran a la part occidental d’aquest continent. Personalment, crec que abans de discutir-se entre ells, haurien de preguntar a la població civil si volem un atac antimíssils o no. Jo, per exemple, no tinc cap tipus de por que un país aràbic m’ataqui, així que no estic a favor que posin un antimíssils a Europa. Més aviat el veig com una provocació i que és una manera de forçar una guerra. Un escut antimíssils és mostrar que estem preparats per un possible atac. Però, per què hem de tenir por que ens ataquin? La veritat és que si fem una política internacional correcte no hem de témer res. El problema neix quan aquests oprimeixen a les persones més desafavorides per engreixar les seves butxaques, llavors, neixen les pors. Ara per ara, però m’oposo radicalment a la creació d’un escut antimíssils i crec que abans de fer una cosa com aquesta que pot canviar les nostres vides ens haurien de consultar-nos-ho a nosaltres.

El G8, els homes més rics del món es reuniran aquests dies per debatre problemes que després no els importen. Una bona mostra d’això és que en la darrera reunió del G8 van posar unes mesures per millor les condicions econòmiques d’Àfrica, de la qual cap encara ha estat aplicada. El G8 té dos cares. Per un costat, la imatge que donen als imatges on volen mostrar compromesos amb el món que els envolta. L’altre, la real, que només es reuneixen per mirar com poden fer-se més rics (Club Bilderberg). Per això, aquesta reunió provoca grans moviments encontra i antiglobalitzadors. De fet, moltes persones el que demanen és que si es globalitza l’economia, també es globalitzin els drets humans i d’aquesta manera tots podem viure millor i no només que quatre gats engreixin les seves panxes amb les economies de tot el món. Per això, demà us esperem a tots a les sis de la tarda a Plaça Catalunya en la manifestació en contra del G8 i de la globalització.

Zapatero ha de ser valent

Primer de tot, em sembla una aberració que el pacte de la Llei de partits que prohibeix que l’esquerra abertzale basca es presenti a les eleccions per la seva presumpte implicació amb ETA. En aquest sentit, també hauríem de prohibir partits polítics com la Falange espanyola, que cada cop que vaig a votar em trobo la seva papeleta allà!

Ara, resulta que després que el govern i els jutges deixen presentar a ANV a les eleccions basques, el PSOE ha dit que no pactaran amb ells! Us agradi o no, senyors del PSOE ANV és la tercera força del País Basc i en les seves primeres eleccions ha aconseguit 25 alcaldies. No podeu tancar als ulls a una realitat existent. En el País Basc hi ha un conflicte obert que necessita solució i, per això, es necessita escoltar totes les parts del conflicte. Si llegiu correctament els resultats electorals veureu que gran part del País Basc ha apostat per vosaltres perquè arribeu a un acord de pau, per això, els resultats de la vostra formació política, PSOE, ha augmentat el número de vots en aquesta comunitat autònoma. En canvi, els senyors de la guerra, els del PP, que no els interessa la pau perquè sinó el seu discurs perdria sentit, han baixat en el número de vots fins a tal punt que han perdut l’alcaldia de Vitòria i la majoria absoluta en Navarra. De fet, han passat a ser la quarta força política, després de PNB, PSOE i ANV.

És cert que l’esquerra abertzale del senyor Otegui va demanar suport en aquest partit polític. Tanmateix, cal recordar que aquesta formació es desvincula de la violència, cosa que ETA no fa. Per aquest motiu, podria ser un interlocutor vàlid per arribar a un veritable acord de pau. Senyor Zapatero no caigui en el parany del PP i sigues valent. Com va dir el senyor Isser Arafar arran dels tractats d’Oslo l’any 1993, “la batalla de la pau és la més difícil”. Per això, Senyor Zapatero ha de ser valent i fer un pas endavant perquè la societat basca li ha demanat això de dues maneres: una incrementant el número de vots del partit socialista basc i l’altre posant en tercer lloc a una força política nacionalista i d’esquerres. Ara per ara, si vostè mirà el panorama basc, la primera força és nacionalista i la tercera també. Així doncs, el partit socialista basc queda encaixonat enmig dels nacionalismes, per aquest motiu, no pot deixar-los de banda i dir que no pactaran amb aquesta formació per fer alcaldies o arribar acords. Amb qui pretén fer pactes llavors? Amb el PP, els que propugnen a diari la crispació entre les Espanyes?

Miri senyor Zapatero, sé en el que està pensant i no li funcionarà. Vostè no vol pactar amb ANV perquè té por que el PP faci una campanya molt dura contra seu i li digui que ha pactat amb els terroristes i, conseqüentment, perdre les generals de l’any que ve. No es deixi enganyar ells no volen la pau. Si realment vol guanyar les eleccions haurà de fer un esforç i seure’s a parlar amb ANV, perquè ells són interlocutors pel conflicte basc, igual que també ho és el PP. En canvi, sembla que vostè només fa cas del que li diu el PP i no escolta totes les postures d’aquest conflicte. Zapatero sigues valent i fes un pas endavant cap a la pau, els bascos s’ho estan demanant i si no ho fa, segurament, li retiraran la confiança que diumenge passat li van donar a les urnes. Aquest pau només s’aconsegueix amb el diàleg. Si ha de fer-ho a expenses del PP, doncs a fer-ho sense ells. En el fons Madrid no és Espanya, pot ser és la seva capital, però no la seva realitat. Per això, el PP ha guanyat a Madrid i el PSOE a altres llocs. Per aquest motiu, els bascos li han donat el suport a vostè i no als de la ultra dreta. Per acabar, en la història d’aquest estat, ja van tenir un final tràgic amb vencedors i vençuts, crec que arribat el moment de veure que aquesta dicotomia entre vencedors i vençuts a l’únic lloc que ens condueixen és al rancor i divisió de la societat en odis, aparentment ocults, però que poden aflorar en qualsevol moment. La transició ja es va fer prou malament perquè no va ajudar a resoldre les desavinences entre les Espanyes. Zapatero, sigues valent, si us plau, fes un pas endavant i seu-te a parlar amb ANV, una formació d’esquerres que, com vostè, condemna la violència en les bases del seu partit. La pau, Zapatero, s’aconsegueix amb esforç i no donant l’esquena en un conflicte que porta obert des de fa ja massa temps.

La reina l’abstenció

Com deia en el meu antic post, les esquerres vencen i convencen, però necessitaran més vots si volen guanyar les pròximes eleccions. En les darreres eleccions la veritable guanyadora va ser l’abstenció que en tot l’estat es va elevar al 36,6% dels votants, a més a més, li hem de sumar els vots en blanc que van representar 1’9% i els nuls un 1,17%. A més a més, en llocs com Barcelona l’abstenció es va elevar al 48,81%, els vots en blanc el 3,28% i els nuls 0,59%. Així doncs, podem dir que l’abstenció va ser la força més votada, però amb minoria. Així que podria aconseguir l’ absoluta pactant amb els vots nuls i en blanc.

Pot sonar a broma, però no ho és. La classe política que ens dirigeix hauria de començar a llegir quines són les claus d’aquesta elevadíssima abstenció! Segurament, hi ha molta gent que no vota perquè no l’interessa la política, però en aquestes eleccions s’ha de mirar més enllà perquè l’abstenció és elevadíssima. Tot apunta que en aquesta ocasió hi ha hagut vot de càstig, més ben dit, la falta de vots sembla que vol alertar als polítics que la gestió del país no s’està fent bé. Amb l’ abstenció la societat civil ha demanat compromís als polítics, perquè en el fons no estan governant pels seus interessos propis, sinó pel benestar de la societat. Així doncs, ara els polítics han de respondre amb maduresa democràtica i veure que és el que han fet tan malament que ha provocat que la veritable reina de les eleccions ha estat l’abstenció.

Les esquerres vencen i convencen

Diumenge passat 27 de maig es van celebrar les eleccions municipals a tot l’estat espanyol. El Partit Popular va ser la força més votada i va treure 150.000 vots més que el PSOE. Una diferència insignificant si tenim en compte que a Espanya hi viuen uns 47 milions d’ habitants, dels quals només en van votar 22.491.570 .
A més, cal tenir en compte que com en el conte del Lope de Vega les dretes d’aquest país són com Fuenteovejuna, fuenteovejuna todos a una. Les esquerres, d’altra banda, es divideixen en una pluralitat de partits polítics.

Si fem una anàlisi de la situació actual és cert que el PP va ser la força més potada, però a l’hora de la veritat els partits més votats van ser els de les formacions d’esquerres. El PP va obtenir el 35,6 % dels vots, mentre que el PSOE el 34,9 (com podem veure la diferència és ínfima). La segona força més votada va ser IU amb el 5, 47%. Així doncs, com podem veure, si ajuntem els vots dels dos partits considerats d’ esquerre superen amb gairebé 5 % de diferència al PP.

Aquesta diferència encara augmenta més si ens fixem en el cas de Catalunya on de les 3 forces més votades dos són d’ esquerres i de les cinc primeres 3. En la nostra comunitat autònoma el PSOE segueix sent la força més votada, seguida pels nacionalistes i amb tendències de dretes CIU. A continuació ERC un grup nacionalista amb ideologies d’esquerra s’ha consolidat com la tercera força del país, superant inclòs al PP, que ocupa el quart lloc en el rànquing. Finalment, la cinquena formació política és ICV. Així doncs, veiem que les forces polítiques d’esquerres són les més votades en el nostre estat.

No li podem negar al PP que ell és el partit més votat, però de que li serveix si no té amb qui pactar? Abans, quan realment representaven la dreta moderada del país encara tenia companys de batalla, però ara, des de que ha adoptat aquest discurs radical, no convenç i sembla que està més sol que la una! El seu discurs contra la immigració no ha convençut ni a Badalona ni enlloc. Pot ser, guanyarà les eleccions generals de l’any que ve, però si vol governar, s’haurà de plantejar fer un discurs nou i renovat perquè, sinó les esquerres, li tornaran a passar la mà per la cara.

En aquest país, les esquerres divergeixen en una infinitat d’ ideologies diferents, per això es presenten en diversos partits, però a l’hora de la veritat, si han de pactar, pactaran, perquè això és el que volen els ciutadans del país, una esquerra unida i amb criteri propi. Així que podem dir que les esquerres unides segueixen vencent i convencent.

Ciutadans de tercera

Deu de fer vora d’un mes, que des de Tele Madrid es va publicar un reportatge que es titulava Ciudadanos de segunda on s’afirmava que els castellans a Catalunya no tenien els mateixos drets que els catalans. Deien que la nostra llengua s’imposava sobre l’espanyola.

A mi ara m’agradaria fer una reflexió. I què passa amb els ciutadans de tercera? Aquells que ningú vol perquè venen d’un altre continent. Quan un europeu ve a Espanya, tot el que troba són facilitats i més facilitats. En canvi, si un immigrant procedeix de l’Amèrica Llatina o de l’Àfrica se li tanquen totes les portes. Aquests sí que tenen un veritable problema de discriminació i estan maltractats dins del nostre estat. Però per ells ningú reivindica. És més, les mateixes persones que van crear un discurs victimista per mostrar la seva situació d’inferioritat dins del territori català, ara han creat un vídeo a Badalona on s’insulta públicament als immigrants d’aquesta ciutat. L’ alcaldable pel PP de Badalona acaba dient que ells netejaran la ciutat de la immigració, el seu eslògan és: Per una Badalona neta.

Quan un immigrant arriba a Espanya o Catalunya des de un altre continent, ha deixat enrere la seva terra amb la il·lusió d’una vida millor. Per això, intenta adaptar-se i conviure amb les persones que l’envolten. En canvi, hi ha certs tipus d’espanyols que quan venen a Barcelona es pensen que som nosaltres que ens hem d’adaptar a ells. Aquí hi ha una cultura i una manera de fer les coses. Jo si em ve una persona i em parla amb castellà li respondre en castellà perquè sóc educada. El que no em pot demanar és que si tinc un bar posi el menú o les ofertes en castellà, perquè aquí hi ha una llengua que s’ha de respectar i si no entén alguna cosa... doncs que pregunti que tots els camins porten a Roma! El que passa és que és més fàcil queixar-se que entendre i això, sembla que és el discurs que predomina en la dreta d’aquest país enfront de temes tan claus com la immigració i la nostra estimada cultura catalana.

Jo per acabar només dir-los una cosa: vosaltres no sou el centre del món i hi ha coses que només s’arreglen escoltant al teu voltant. Per tant, si us plau abandoneu el discurs victimista, que vosaltres no esteu marginats a Catalunya. Els únics que hem estat perseguits per qüestions lingüístiques hem estat nosaltres i els bascos al llarg d’una dictadura que ha durat quaranta anys! Per favor, prou de victimisme i allargueu la mà cap al respecte mutu i feu un pas valent per començar acceptar a les persones que tenen veritables problemes de discriminació, els immigrants. Aquests si que són ciutadans de tercera, ja que gairebé mai se’ls respecte els seus drets, sobretot, si no venen amb diners sota del braç.

Mentida rere mentida

El secretari de Comunicació pel PPC, Daniel Sirera, ens va abordar amb un seguit de mentides o mitges veritats que ens van deixar a tots bocabadats. Va tornar a fer referència al tema de l’ 11-M sense que ningú dels presents s’ho demanés. Una noia, li va preguntar: Que si tres anys després d’haver perdut les eleccions ho havien digerit i si feien una autocrítica per què el poder se’ls hi havia escapat de les mans?

Sorprenentment, enlloc de fer-nos una reflexió sobre les polítiques que havien dut al PP a perdre les eleccions del 14 de maig del 2004, va començar a parlar de la teoria conspiratòria i que alguns grups medàtics, com Prisa, havien fet que el PP perdés les eleccions. Com podem veure, una falta de crítica i humilitat. No hauria estat més adequat que en un any vista de les eleccions el PP hagués dit: “ Ens vam equivocar, vem anar a una guerra contra Iraq que no tenia cap sentit i que a sobre el 90% dels espanyols no hi estaven d’ acord. Això ens va costar l’atemptat més gran que hagi tingut aquest país amb gairebé 200 morts i perdre les eleccions.”

No, enlloc d’això, ens va començar a escopir una mentida rere l’ altre fruit del cinisme més típic de l’ humor britànic. Val a dir, però, que com a mínim la sàtira anglesa fa riure, mentre que les paraules d’en senyor Sirera provocaven la indignació de gairebé tots els presents. Va arribar a dir que “li diguéssim quan el PP havia dit que existia alguna vinculació entre ETA i els atemptats de l’ 11M”. Jo li diria al Sirera que, si té un buit mental en el cervell i no se’n recorda que mentre tota Europa ja parlava d’ un atemptat islamista, ells es seguien aferrant-se a la teoria que ETA; doncs bé, que com a mínim miri la premsa actual. Llavors es donarà compte que un eurodiputat del PP, Agustín Diaz de Mera, va manifestar enmig del judici de l’11-M que hi havia un informe on vinculava ETA amb aquests atemptats. Quan una alumne li va manifestar aquest fet ell li va respondre: “Busca’m quan ho ha dit, no trobaràs mai cap dirigent del PP que hagi vinculat ETA amb l’ 11-M ” . Entenc que no llegeixi el diari el País, però una persona que es presenta en unes eleccions per un partit polític hauria de llegir la premsa cada dia per veure el que transcórrer en el seu país. Si fes això, veuria que la premsa de dretes, com el Mundo, han manifestat nombroses vegades que el PP havia estat víctima d’una conspiració perquè el PSOE arribes al poder, ja que, en el fons, darrera dels atemptats estava ETA. Per reafirmar les seves tesis, basava els seus articles amb declaracions de dirigents del PP.

El mes graciós de tot, va ser al cap d’ uns deu minuts, quan ja estavem tocant altres temes, Sirera va dir: ... perquè aquest tema de la immigració sempre me’l treuen, com el de l’ 11-M que l’heu tret vosaltres, no jo”. Senyor Sirera, nosaltres no vam demanar parlar de l 11-M. Nosaltres li vam dir que si podia ser crític amb les polítiques que van dur al PP a perdre la gestió del Govern. Va ser vostè qui es va enfilar a les branques de la teoria de la conspiració i com el PP havia estat víctima d’un complot perquè perdés les eleccions. Després de tres anys, dos mesos i deu dies d’ aquell fatídic 11-M, només els hi demanen una cosa: prou de mentides. Si vol li puc donar un consell: la humilitat fa créixer les persones i, segurament, també uns resultats electorals.

Qui són els terroristes?

El Govern palestí està format per dos forces polítiques que tenen un braç armat darrera: Al Fatah i Hamàs. Des de que aquest últim va arribar al poder, la UE ha retirat tots els diners que destinava als palestins, ja que considera que aquesta formació és terrorista. Els jueus, sovint, han dit que els palestins són terroristes, però, per entendre perquè cometen atemptats, hauríem de mirar la història d’Israel i Palestina.

Després de l’Holocaust nazi, Europa va decidir donar-li un estat als jueus. L’any 1947 la ONU va aprovar el Pla de Partició de Palestina en el qual adjudicava el 55% del territori a la comunitat jueva, un 30% de la població, i als palestins, que eren el 67%, els hi van destinar el 45% de les terres. L’any 1948 els israelians van proclamar el seu estat i això va desencadenar la guerra entre les dues parts. L’any 1967 hi va haver-hi una altre conflicte bèl·lic en la zona. Els dos enfrontaments van tenir un final tràgic pels palestins qui van veure com disminuïa considerablement la seva població. A més a més, Israel va ocupar militarment els seus territoris i, actualment, no han marxat de la zona palestina.
L’ús de la violència per part de l’exèrcit jueu ha estat quelcom quotidià. Per fer-nos una idea, avui els palestins no representen ni el 30% (uns 2 milions) de la població total i prop d’uns 5.700.000 viuen refugiats en altres països. D’altra banda, l’any 2005, els jueus eren 6.725.000 (1.200 milions, però, són palestins amb nacionalitat israeliana).

El poble palestí s’ha alçat en dues ocasions contra les polítiques de l’estat jueu. Ambdues es coneixen amb el nom d’Intifada (en àrab agitació o aixecament) i van començar com un moviment de resistència civil per acabar amb un cicle de violència brutal. La segona Intifada (2001-2005) va finalitzar amb una escala d’ atemptats perpetrats pels palestins en territori jueu. Entre l’estiu del 2002 al del 2003, es van produir un mínim de 50 atemptats suïcides i desenes d’operacions militars de l’Exèrcit jueu en els territoris ocupats. Es calcula que, aquest any, van morir 200 jueus i més de 300 palestins. Conseqüentment, Israel va construir un mur per separar la part jueva de l’ àrab i, d’aquesta manera, poder controlar els atemptats.

Avui en dia, el conflicte segueix viu. Els jueus tatxen de terrorista al poble palestí; mentre que aquests afirmen que només s’han defensat i que els jueus utilitzen el govern per eliminar-los, cosa que els palestins defineixen com “terrorisme d’estat”.

L’art és cosa de tots

Aquest dies si passeges per la Rambla de Catalunya podràs veure unes estàtues enormes inspirades en el passat clàssic. Totes elles són obra de l’artista polonès, Igor Mitoraj, qui al llarg d’aquest any ha anat presentat les seves escultures en les vies més cèntriques de diverses ciutats espanyoles. L’ exposició està formada per 25 estàtues, de les quals 23 estan en la Rambla Catalunya i les altres dues en el Caixa Fòrum, que ha subvencionat aquest esdeveniment.

Les obres de Mitoraj són totalment contemporànies, però amb aparença clàssica. Això és així, perquè l’artista creu que els valors greco-romans i els seus herois encara estan patents en la nostra cultura. Per ell, no hi ha millor manera que transportar-nos aquests mites des d’una perspectiva d’avui en dia.

El més interessant és que amb el seu projecte, Mitoraj vol acostar-nos la cultura i que per tant, que estigui a l’abast de tothom. Això trenca amb la tradició que s’ha vingut donant fins ara on les obres culturals estaven tancades en els museus. La veritat, però, és que el patrimoni cultural és una cosa de tots i, per tant, tothom tenim dret de gaudir-lo de la manera més assequible i còmode possible. L’art hauria d’estar a l’abast de tothom.

Vides mediàtiques

Ara fa una setmana que va néixer la Infanta Sofia, filla del Príncep d’Espanya, Felip i la seva esposa, Letizia. Al llarg d’aquesta setmana, hem vist dia rere dia a tots els membres de la família real en els mitjans de comunicació.

L’altre dia a tothom ens va fer riure la Infanta Leonor davant les càmeres. Jo, però, vaig pensar: pobre nena, només té un any i mig i ja té tots els fotògrafs darrera. Encara em va commoure més quan vaig veure a la Infanta Sofia en la premsa. Les dues Infantes,que no arriben ni als dos anys d’edat, han aparegut en tots els mitjans de comunicació sense elegir-ho. Des del moment que un membre de la família real neix, s’ha de comprometre a viure enfront de les càmeres vulgui o no, ja que pel sot fet de ser sang blava a la gent els interessa la seva vida.

La veritat, però és que no a tothom ens importa el que els hi passa o els hi deixa de passar. El problema és que encara que no vulguis, t’ enteres perquè tots els diaris o telenotícies obren amb les seves caretes.

Cada dia neixen nous nadons, però aquests no surten per la televisió. Em costa entendre que a la gent els importi realment el que els hi passa als membres de la família real. A més, crec que en el món passen coses més importants que no pas el que els hi succeeixin aquestes persones que l’únic lloc que han fet és néixer en el lloc adequat, en el moment adequat.

Relacionant-ho amb l’article que hi ha just a sota d’aquest i que parla de les eleccions franceses, crec que el problema és que els mitjans de comunicació agafen un tema i ens bombardegen amb ell. Aquests han de tenir en compte que no a tots ens interessen aquests temes i si realment ens volen informar hauran de donar-nos un ventall molt ample de les coses que succeeixen en el món en general i no només saturar-nos el cap amb un tema concret.

França ens bombardeja!

En el darrer mes semblava que en el món només passava una cosa: les eleccions franceses. Des de tots els mitjans de comunicació ens han bombardejat amb un sobre excés d’informació parlant-nos de les eleccions franceses.

Jo, personalment, no estic gaire interessada en el que passa en el país veí. Pot ser una estudiant de periodisme s’hauria de preocupar per coses com aquestes. A mi no és que no m’importa si guanya Sarkozy o Royal, però crec que ha estat desmesurat, gairebé he palpat amb les meves mans les eleccions franceses. En la meva breu història, mai en la vida havia vist que els mitjans donessin tanta importància en unes eleccions que no fossin les d’aquest país.

Al llarg d’aquests dies m’he preguntat per què li han donat aquesta rellevància a les eleccions franceses.

Primer de tot, vaig pensar que pot ser és per la seva proximitat geogràfica. Tanmateix, per un andalús o un gallec està més a prop Portugal que no pas França! I quan van ser les eleccions portugueses els mitjans no van crivellar-nos amb informació sobre aquest país.

Després vaig arribar a la conclusió que pot ser era perquè es membre de la UE. Però en aquest cas, l’exemple de Portugal també em serveix!

Finalment, vaig pensar que pot ser era per temes econòmics i polítics. Llavors, un dimarts a la tarda, mentre estava fent un curset sobre Moviments Polítics i Socials de l’ Amèrica Llatina, un argentí ens va explicar que, actualment, Espanya és el país que té més empreses a tot Sud Amèrica. Per tant, per nosaltres és més rellevant les eleccions de qualsevol país llatinoamericà perquè depèn de les polítiques que facin poden afectar directament a la nostra economia.

Així doncs, no trobo el sentit o les raons perquè haguem de prioritzar les eleccions franceses per sobre de qualsevol altre. Però en fi, el que si que sé és que per sort ja s’han acabat!

Sarkozy, un conservador pel canvi

En un programa de televisió l’any 2003, un presentador li va preguntar a Sarkozy: “ Vostè pensa en la presidència quan s’afaita?”. L’actual President francès li va respondre: “ No només quan m’afaito.”

Quatre anys més tard, els objectius de l’ambiciós Sarkozy s’han complert i ahir a la nit es va proclamar el sisè President de la V República francesa amb un 53,06 % dels vots, en una de les eleccions franceses amb participació més alta, vora del 85%. D’aquesta manera, França, un país amb una forta tradició socialista, ha fet un canvi de rumb i s’ha situat en l’estany del conservadorisme.

Això ha estat possible perquè els socialistes francesos no han sabut donar una imatge renovadora per treure aquest país de l’estat de depressió permanent que sembla que es troba en els darrers anys. Ara per ara, França està esgotada de tantes promeses sense complir-se, per això, han apostat per un canvi, per un camí que els faci recuperar tots aquells valors que han deixat enrere. Sarkozy ho sap molt bé i, per això, ahir en el seu primer discurs com a President va prometre a la nació francesa: “rehabilitar el treball, l’autoritat i el mèrit” i va afirmar que ell “retornarà als francesos l’orgull de França”.

Un dels valors que Sarkozy vol recuperar com indiscutible per tirar endavant la França és el del treball. Va dirigir-se a la nació per dir-los que s’ha acabat “ La França de les subvencions i ara toca el torn de la França treballadora”. Per això, “ no hi haurà drets sense deures”, “ tothom tindrà la seva oportunitat, però haurà e guanyar-se-la”.

Ahir a la nit, mentre unes 30.000 persones celebraven la victòria de Sarkozy en les Champs Elisée, enfront d’una Tour Eiffel il·luminada, a l’altre punta de la ciutat es repetien els disturbis i joves immigrants tornaven a cremar vehicles. Precisament, en la legislatura anterior, Sarkozy va ser el Ministre d’Interior i la seva creu va ser els disturbis que van succeir en els barris més pobres de París on els fills d’immigrants van començar a cremar vehicles per donar a conèixer aquella França a la qual tothom es tapava els ulls quan passava per davant.

Amb quina et quedes?

Avui ens han fet fer un exercici on haviem d'escriure dues editorials. Una a favor que les tropes nord-americanes abandonessin Iraq i l'altre a encontra que ho fessin. La veritat és que fent l'exercici he tret la part més bipolar de mi, ja que m'he tingut que posar en dos papers diferents. Sorprenentment, m'he donat compte que estava d'acord en coses que deia als dos llocs!
En fi, jo proposo un altre exercici al meu lector: amb quina de les dues editorials us quedeu? No vull dir quina està més ben escrita, sinó amb quina us sentiu més cómode ideolàgicament. Jo, personalment, em quedo amb la primera. I tu?

Els EUA han de dir adéu a Iraq

Les tropes nord-americanes que estan a l’Iraq haurien de tornar, tal com va proposar el Senat, de majoria demòcrata, que governa els EUA. El problema és que el president, George Bush, té dret de vet de les decisions del Senat i, precisament, en va fer ús ahir mateix i, per això, de moment, les tropes seguiran en aquell Iraq.
La presència dels EUA en el país islàmic, només fa que desestabilitzar la zona i agreujar el conflicte. Molts iraquians estan satisfets de l’enderrocament del règim dictatorial de Saddam Hussein. Tanmateix, aquests fets queden massa lluny en les seves ments i ara veuen a l’ exèrcit nord-americà com els seus invasors. Per això, hi ha una insurgència tan activa i tan violenta que fa trontolla el país. Dit d’una altre manera, mentre que les tropes dels EUA segueixin allà, alimenten el sentit de la insurgència i afavoreixen a la situació de caos i crisi del país.
Aquesta guerra que es va sustentar en la mentida que Saddam tenia armes químiques, se li escapa de les mans al govern nord-americà. En el món hi ha la visió que els EUA mai haurien d’haver atacat Iraq i, per tant, es veu com si l’haguessin conquerit. Això fa que aquest país hagi perdut la seva credibilitat en qüestions de política internacional. Si realment els EUA vol recuperar la seva postura de país influent al món i portador de la pau, hauria d’abandonar físicament aquest terreny i negociar amb Iraq i els seus països veïns, com per exemple Iran, una pau que fos òptimes per a tots els iraquians, les veritables víctimes d’aquest conflicte.


No moure’s ni un pèl d’Iraq

Ara per ara, tal com estan les coses, les tropes dels EUA han de seguir a Iraq. El senat nord-americà, de majoria demòcrata, va proposar la retirada de les tropes d’Iraq. Aquesta decisió, però, va ser vetada pel President d’aquest país, George Bush.
Així com Bush es va equivocar envaint un país amb la mentida per davant, ja que s’ha demostrat que en Iraq no hi ha rastre d’armes químiques, ahir va prendre una decisió encertada. Les tropes dels EUA no poden marxar d’ Iraq perquè aquest país viu enmig del caos d’una guerra civil. És cert que aquesta situació tan caòtica és fruit de la ingerència dels EUA en aquest país, però, la veritat és que ara és massa tard per marxar perquè les tropes de Bush han de garantir i preservar l’ordre en les terres iraquianes.
Avui, precisament, comença una ronda de negociacions entre els països veïns d’Iraq, entre ells Iran, i els EUA en Sharm el Sheij (Egipte). Mentre que aquests estats no arribin a cap acord, els nord-americans hauran de seguir allà, ja que, de moment, sembla inviable que tropes internacionals o de la ONU facin entrar els seus exèrcits en una guerra que no hi estaven d’acord i que, en el seu moment, només van recolzar Espanya i Anglaterra.
A més, els soldats dels EUA tampoc poden marxar fins que no hagin entrenat bé la policia i l’exèrcit iraquià, ja que fins que això no succeeixi, els iraquians no podran garantir la pau per ells mateixos.
Així doncs, les coses han de canviar molt en aquest país islàmic perquè els EUA puguin marxar amb la certesa que ja no els hi queda res més a fer en Iraq perquè ja han assolit la pau i, per tan, s’ha acabat la guerra civil que sotmet a tota la població en el caos total.

Iran i EUA compartiran taula per la pau

Entre el pròxim dijous i divendres hi ha una sèrie de reunions entre diversos països a Sharm el Sheij (Egipte) per arribar a un acord de pau per Iraq. En ella hi aniran tan representats dels EUA com d’ Iran.

El Ministre d’Afers Estrangers iranià, Abbas Araghchi, va afirmar que per arribar a un acord “ Washington ha de retirar les seves tropes immediatament d’Iraq i reconèixer el paper d’ Iran en aquest conflicte.” D’altra banda, els EUA acusa al govern de Teheran de ser el màxim desestabilitzador de la zona.

Sigui com sigui, Iraq no necessita bons gestos, sinó resultats tangibles. Perquè això es converteixi en una realitat, sembla necessari que les aquestes dues grans potències involucrades, directament o indirectament, en aquest conflicte, arribin a un acord. No obstant, després de veure les desavinences constants entre ambdós, sembla impossible que arribin a una resolució comuna. Tanmateix, un acord entre Washington i Teheran és necessari ja que no només facilitaria la pau a Iraq, sinó també ajudaria a estabilitzar tota la zona i, segurament, faria el al món més segur, ja que no es viuria amb l’amenaça permanent d’un conflicte bèl·lic entre els dos països.

Harry, el “Principito valiente”

Mentre que a Espanya s’assegura la continuïtat de la monarquia amb el naixement de Sofia, la última filla dels Prínceps d’Astúries, a Anglaterra s’ha decidit que el tercer descendent de la Corona Real, el Príncep Harry, vagi a la Guerra d’Iraq. Allà hi acudirà com a tinent i tindrà dotze homes sota el seu poder.

Pel Príncep anar aquesta guerra és molt important perquè ell vol servir el seu país, tanmateix, representa un perill molt greu per la legió que dirigeix, ja que d’Al-Qaeda i altres organitzacions terroristes ja han anunciat que faran tot el que sigui possible per capturar-lo i, si és necessari, matar-lo.

Com en l’època medieval, el Príncep dirigirà als seus homes des del front. Sembla, però, que Harry no es dona compte que vivíem en un altre moment històric i, ara, la seva valentia pot acabar com el rosari de l’aurora perquè ell serà el punt de mira de tots els atemptats. Abans, un rei podia acudir la guerra sense cap problema perquè l’enemic no el podia reconèixer. Ara, però, en un món mediatitzat aquesta acció pot perjudicar a tot un exèrcit, ja que tothom coneix la cara del Príncep gràcies als mitjans de comunicació. Així doncs, Harry pot posar en perill als seus homes perquè abans que hagi trepitjat terres iraquianes, els seus enemics ja estan esperant per matar-lo.

Buscant el morbo

El divendres 27 d’abril del 2007, en la portada del diari El País, sortia un immigrant que havia arribat mig moribund a Tenerife. En ella, es veu l’home de cintura cap a munt estès al terra i com els serveis de la Creu Roja estan intentant reanimar-lo. Tanmateix, no ho aconsegueixen i aquest mort. En la fotografia que apareix en aquest diari, no se sap si l’home ja està mort o no, però, per la seva cara, sembla que ja no estigui viu.

El dia abans, a TV3 van sortir unes imatges molt semblant del mateix home. Aquest cop en moviment. En elles es veien com els membres de la Creu Roja intentaven reanimar-lo i com aquest moria en les seves mans.

Personalment, crec que en cap dels dos casos es respecte al mort. És més, es viola la seva intimitat i se li prohibeix d’una fi digne i amb intimitat. A més, sovint, l’espectador del diari tampoc li agrada veure aquestes fotos que deixen amb un mal gust de boca i que remouen la consciència perquè tens la sensació que estàs veient una cosa que no hauries de veure, la mort d’una persona que es mereix acabar la seva vida amb la més absoluta intimitat.

La veritat és que definir els límits exactes entre el que s’ha de fotografiar i el que no és molt difícil, però, en la meva opinió quan una persona està lluitant per la seva vida es un moment que no s’ha d’atrapar ni publicar i, encara menys, quan ja es mort. El periodisme ha arribat en un punt que és espectacle i pura morbositat, ja que tot és una competència per veure qui treu la millor fotografia. S’han traspassat les fronteres del respecte als individus i es mostren imatges de mal gust pel sol fet de vendre més. L’home és un vouyer i li agrada mirar a través de l’escletxa la vida de l’altre. Tanmateix, aquesta malaltia té uns límits, el que no t’agradaria que et fessin a tu no els hi has de fer als altres. Estic segura, que ni al fotògraf que va tirar la foto que es va publicar en el diari El País ni en el càmera que va gravar les imatges per TV3 els hi agradaria que els hi fessin això a ells, és a dir, que sortissin morts en la portada d’un dels diaris amb més tirades nacionals. Segurament, ni els caps de secció, ni els directors del diari, ni els editors dels vídeo ni a cap de les persones que han publicat aquestes imatges, tampoc els hi agradaria morir en públic. Llavors per què s’atreveixen a publicar aquesta fotografia o vídeo? Pot ser, pensen que com que és un negre no passa res, ningú es queixarà per la injustícia que se li ha fet. No obstant, independentment del color de la pell, és una persona igual i també se li ha de respectar el seu dret de morir dignement.

Molt sovint, imatges com aquestes es publiquen per la forta competència que hi ha en el món dels mitjans de comunicació. Això ens ha portat a la bogeria de mostrar fotografies, que no s’haurien d’ensenyar, pel sol fet de vèncer a la competència. Es lamentable que el respecte de les persones es vegi violat per les lleis del mercat i per la voluntat de vendre més que l’altre. El periodisme ha de ser informatiu i, precisament per això, ha de ser objectiu i mostrar les coses tal com són. Però això, no vol dir caure en la morbositat i en l’espectacle perquè de les coses que ens parlen són drames humans i, per tant, s’ha de ser molt meticulós a l’hora de mostrar-nos-els.

Finalment dir que com podeu veure, en el meu blog hi ha diverses fotografies que ajuden a entendre els meus escrits. Segurament, si hagués posat la imatge del diari El País entendríeu millor aquest text. La veritat, per això, és que jo no vull fer un periodisme morbós i crec que hi ha imatges que són imprescindibles, ja que amb altres fotografies podem entendre igualment el que està passant en el nostre voltant, sense caure en la morbositat i l’espectacle.

Encara queden moltes lluites per guanyar

El director de la Càtedra de Risc Cardiovascular, José Abellán, de la Universitat Autònoma de San Antoni, Múrcia, va assegurar dimarts passat en una roda de premsa que “el que més protegeix a l’home dels problemes cardiovasculars és estar casat amb una dona que tingui diners, un cert nivell d’estudis i que no treballi fora de casa”. Abellán també va afirmar que el sentiment religiós pot protegir els risc de patir algun problema al cor. Al seu judici, les persones que tenen un creuen en Déu, “generen unes endorfines i neurontransmissors que combaten la sensació d’ansietat i angoixa de qui no el té”.

Bé, fins aquí la notícia. Ara dir que no entenc com un catedràtic especialista en el risc cardiovascular pot dir aquestes tonteries. Primer de tot, podríem dir que per prevenir els risc cardiovasculars de la dona, no hi ha res millor que tenir un marit amb diners, amb un cert nivell d’estudis i que treballi des de casa. Si seguim girant la truita, també podrem dir que les persones que no tenen un sentiment religiós, no han de combatre ni l’angoixa ni la ansietat de que provoca el saber que la teva vida depèn d’un ésser tot poderós que està en el més enllà i el qual no coneixes. Així doncs, el que defensa Abellàn, el seu sentit contrari també té lògica.

Ara, des d’una altre perspectiva, per què una persona tindrà menys riscos cardiovasculars perquè la seva parella tingui diners, un cert nivell d’estudis i treballi a casa? Personalment, crec que això està relacionat amb els interessos i els gustos de cada un. Pot ser a una persona no l’importa els diners que té el seu company sentimental. D’altra banda, també hi ha persones que per coses de la vida no han pogut estudiar, però en canvi, si que tenen un bon nivell cultural perquè els hi agrada llegir o es preocupen per les coses que pasen en aquest món. A vegades els estudis no ho són tot i també conten els interesos de cada persona. A més, hi ha altres persones que no han volgut estudiar mai perquè no els hi ha agradat i, per tant, no crec que busquin una parella amb un alt nivell d'estudis. Finalment, si la teva parella treballa a casa i la tens tot el dia ficada allà, cap la possibilitat que això t’estressi més, ja que mai trobes un moment d’intimitat o soledat en el teu espai quotidià. No tot és blanc o negre, per sort, existeix l’escala de grisos i, per tant, hi ha una varietat d’interessos i gustos diferents. Amb això, vull dir que els tres requisits que mostra Abellàn no em semblen uns paràmetres o models a seguir, ja que cada persona li agraden unes coses diferents i, pot ser, no es fixa amb cap d’aquestes tres característiques a l’hora d’elegir la seva parella. Segurament, Abellán només ha realitzat el seu estudi seguint un únic model d'home: amb recursos econòmics, que ha estudiat a la Universitat i que prové de la tradició religiosa i, per això, se sent millor si la seva dona es queda a casa.

Personalment, no sé en quina mostra es va fixar el catedràtic per realitzar el seu estudi, però el que sí sé és que el resultat em sembla un insult per les dones, com jo. Aquesta investigació, segueix reforçant el model de família cristiana on el sexe femení ha d’estar a casa. D’aquesta manera, el seu marit tindrà menys riscos cardiovaculars perquè no haurà d’estar pensant tota l’estona on està la seva muller i que està fent. No entenc, com, ben entrats en el segle XXI, des d’una Universitat és promulgui la idea de la dona com un objecte sense importància i que ha de seguir uns requisits específics perquè el seu marit no tingui un infart. Tampoc comprenc com han basat tot un estudi per preveure els riscos cardiovasculars de l’home i no s’han fixat també en prevenir els de la dona. Així doncs, crec que estudis com aquests, reflecteixen que no hem avançat gaire en temes d’igualtat entre els homes i les dones, ja que des d’una Universitat, una institució amb molta influència cultural, estan dient com ha de ser una dona perquè el seu marit no tongui problemes de cor. A més, aquesta ha de ser una persona basada en el model de família nuclear cristiana on la dona, gairebé no té ni dret ni vot i, per això, ha d’estar tancada a casa. Estudis com aquests, em mostren que encara hem de lluitar moltes batalles perquè la dona ocupa el lloc que li pertoca en la societat i no estigui tancada en clau rere quatre parets.

Dimarts 24 d'abril 2007

Sense títol

Una foto pot mostrar la part més crua de la realitat. Dijous en la portada del diari El País sortia la foto de Desirée Martín que va guanyar el Premi Ortega Gasset al millor periodisme digital. En ella es veu una barca plena d’immigrants subsahararians que ha arribat a les costes de Tenerife. Una persona, a la qual no li veiem rostre, llença una ampolla petita d’aigua i les mans de la multitud d’immigrants s’aixequen per aconseguir-la. Quan vaig veure això, em va venir immediatament al cap una escena similar i del mateix mal gust que vaig veure a Egipte. Ara deu de fer uns cinc anys, vaig anar aquest país amb els meus pares. Un dia, des del nostre vaixell, vam veure que en l’embarcació del costat, hi havia una dona que llençava bolígrafs per la borda. A baix, una multitud de nens es pegaven per apoderar-se d’un bolígraf.

La foto de Desirée mostra una part molt negativa de l’home, em pregunto quina necessitat hi ha de llençar una ampolla d’aigua als immigrants perquè es barallin entre ells per aconseguir-la. Aquesta pobre gent, ve de l’ Àfrica i passen molts dies per creuar l’Atlàntic. En aquest llarg viatge, moltes persones pateixen greus problemes per culpa de la deshidratació. Sabent tot això, no entenc com una persona pot tenir el mal gust de tirar l’ampolla d’aigua a una multitud assedegats, enlloc de donar-li a cada immigrant que hi ha a la pastera una ampolla d’aigua a la mà. Aquesta foto, no tan sols mostra el drama de la immigració, on aquestes pobres persones ho donarien tot per una ampolla d’aigua. També reflecteix la part més fosca de l’home. Sovint la gent, se sent bé donant una mica al nostre veí, la caritat cristiana apaivaga la nostra ànima enfront la misèria. Però, d’altra banda, a l’home també li agrada l’espectacle. Per això, li agrada veure com els nens que estan al riu Nil es peguen per aconseguir un bolígraf o com els immigrants que estan a la barcassa alcen les seves mans per fer-se amb l’ aigua. Així doncs, personalment, crec que la fotografia de Desirée mostra el drama de l’immigrant al mateix temps que ens ensenya la part més lletja de la condició humana.

Dijous 26 d’abril

Vuitanta anys donant-nos alegries

Entre dijous i divendres en tots els mitjans de comunicació va sortir una notícia molt agradable, la publicació del darrere còmic dels irreductibles gals, Astèrix i Oblèlix. Aquest és titula Astèrix i els seus amics i, curiosament, no ha estat fet pel seu creador Alberto Uderzo, sinó que cada part del còmic l’ha fet un dibuixant diferent. Aquest vol ser un homenatge a la persona que ha realitzat aquest còmic perquè recentment ha fet vuitanta anys. En aquest nou còmic han deixat la seva marca dibuixants tan importants com l’espanyol el Roto

Podríem pensar que aquesta notícia no és de gran transcendència perquè l’Astèrix i l’Obèlix no són catalans. Tanmateix, crec que en un món globalitzat fenòmens com aquest han transcendit totes les fronteres i han ajudat a configurar la nostre cultura. Qui de nosaltres no s’ha llegit mai un còmic dels irreductibles gals? Jo, personalment, tinc tota la col·lecció, bé excepte aquest darrer que s’acaba d'estrenar en la fira del còmic i no tardaré en anar-lo a comprar. Quan penso en l’Astèrix i l’Obèlix tinc la imatge meva de petita, llegint una hora rera l’altre aquest còmic. Per mi, aquest ha anat més enllà de totes les barreres temporals i espaials. Per això, és una notícia de gran rellevància. A més, accentua la seva importància ens mitjans catalans perquè s'a estrenat en el saló del còmic de Barcelona.

L'Astèrix i l'Obèlins ens han ensenyat valors tan importants com l’amistat i el companyerisme, a ser una persona educada i respectar als demés, saber el que està bé i malament. Finalment, a través de la lluita contra l’Imperi romà ens han ensenyat, també, que a vegades els que tenen el poder volen imposar la seva llei i, davant d’això, només hi ha una resposta: resistència. Evidentment, ben entrat al segle XX resistència no vol dir anar pegant cops de puny als estàndards que representen al poder, però si que a vegades està bé prendre iniciatives pròpies i davant d’una cosa que no ens agrada i manifestar-nos contra ella i donar la nostre opinió.

Així doncs, com que jo no sé dibuixar li vull felicitar-li al senyor Urdezo el seu aniversari, ja que gràcies a ell sóc el que sóc, perquè part de la meva educació ha estat formada pàgina rere pàgina dels còmics de l’Astèrix i l’Obèlix.

Divendres 20 d’abril del 2007

Prision Break

La història del fotògraf mexicà d’origen indígena, Sergio Dorentes, sembla extreta d’un capítol de la famosa sèrie americana Prision Break on un dels seus protagonistes, Lincon Barrows, és acusat de matar al germà de la Vice-presidenta, crim que ell no ha comès i, per tant, és empresonat injustament mentre que els veritables assassins segueixen al carrer.
En el cas de Dorantes és acusat de matar a la seva esposa, Alejandra Dahesa, cosa que ell va negar haver-ho fet. D’altra banda, un home que es va fer passar per missatger va afirmar que havia vist al fotògraf al lloc del crim i que ell l’havia assassinat. Arran d’això, l’any 2003 es va decretar una ordre de detenció de Dorantes com el presumpte culpable de la mort de la seva muller, que, a més a més, feia un any que s’havia separat. Tanmateix, els advocats de Dorantes veuen que el testimoni no era gaire clar i podria ser fals. Després de que l’acusessin de cometre aquest crim, Dorantes es va donar a la fuga als EUA. Des d’allà va escriure nombroses cartes insistint sobre la seva innocència. El fotògraf va estar pròfug més de tres anys, fins que la Procuradoria ( Fiscalia) de l’estat de Mèxic va demanar a la policia nord-americana que el detingués, cosa que va passar el passat 20 de febrer a Califòrnia. Ara per ara, Dorantes està tancat en una presó dels EUA de màxima seguretat esperant que l’ extradeixin al seu país o que la policia nord-americana el deixi lliure sota fiança.

El 18 de setembre de l’any passat, un visitador de la Comissió de Drets Humans de Mèxic va anar als jutjats i va sol·licitar que li facilitessin l’expedient d’Alejandra Dahesa. La seva sorpresa va ser quan el funcionari li va contestar: “ Quin informe vols? El primer o el segon?”. Aquest va veure que hi havia alguna cosa estranya i va demanar el segon, el que ningú coneixia. El que va descobrir és que la Fiscalia del país havia dut a terme una investigació interna a l’agent María del Rocío Garcia perquè en el segon expedient, el missatger que havia testificat contra Dorantes admetia que el seu testimoni era fals i que hi havia fet perquè l’agent li havia donat diners a canvi

Arran de tot això, la Procudarduría va demanar que es detingués al falç testimoni, a l’agent i al seu germà, que sembla ser que també estava implicat en tota la trama. Però, no se sap perquè el jutge va rebutjar la petició per motius tècnics. Per això, els tres presumptes culpables segueixen al carrer i Dorantes, hores d’ara, encara està empresonat i s’ha gastat tot els seus estalvis en pagar advocats.

Recentment, la Comissió de Drets Humans de la Ciutat de Mèxic ha demanat que s’investigui el cas de l’assassinat de Dehesa i que no es pari fins que s’esclareixi el que va passar. La veritat, però, sembla que hi ha una cosa obscura amagada al darrera i que persones amb poder o influents a Mèxic no els interessa que Dorantes sortí de la presó. Alejandra Dehesa treballava com a secretària de la revista Newsweek, per la qual era fotògraf Dorantes. Aquest també exercia la professió per la revista Times, el diari New York Times i mitjans europeus com el londinenc The Sundays Times o els francesos Stern i París Match. A Espanya, també havia col·laborat amb El País. A vegades, els periodistes saben masses coses i, pot ser, per això hi ha algú que prefereix que Dorantes estigui entre reixes i no al carrer. Tot i així, podria ser que amb la mort de l’esposa del fotògraf i l’empresonament de Dorantes, els seus botxins hagin matat dos ocells d’un sol tret. Així doncs, veiem que la gran serie americana ha saltat de les pantalles al món real. Com en tots els casos, la realitat supera a la ficció, ja que aquesta vegada es tracte de persones de carn i ossos.

A continuació hi ha uns links d'interés sobre aquest tema:
http://www.contralinea.com.mx/archivo/2006/febrero2/htm/sergio_dorantes.htm
http://www.contralinea.com.mx/archivo/2006/febrero2/htm/sergio_dorantes.htm
http://www.voltairenet.org/article146035.html

Seguretat versus llibertat

Diumenge passat vaig llegir una notícia al diari el Punt que em va fer esgarrifances per tot el cos. El candidat del Partit Popular a les municipals de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, va prometre que si ell guanya les eleccions posarà més ordenances cíviques i càmeres amagades per preservar l’ordre i la llei en la nostra estimada ciutat, tal com ja passa en altres ciutats com Londres.

D’altra banda, quan els jugadors del Futbol Club Barcelona van tornar de Londres, després d’haver disputat el partit contra el Chelsea, els van retenir a l’aeroport londinenc per assegurar-se que no portaven cap explosiu amagat en el seu equipatge.

Arribats aquest extrem, crec que s’estan arrabassant els límits de la llibertat d’acció de l’individu. Posar càmeres en els carrers de Barcelona no millorarà la seguretat de l’individu. Aquestes serviran per veure qui ha estat l’autor d’un crim que ja succeït, però no l’evitaran. L’individu, sempre que respecti el pròxim, ha de poder actuar amb total llibertat, tal com recull la nostra Constitució. Tanmateix, si hi ha càmeres pel carrer farà que ens sentim controlats en tot moment i, aquest fet, segurament, retallarà la nostra llibertat perquè no ens podrem moure tranquil·lament.

Posar més ordenances cíviques tampoc és una solució per evitar els problemes. Per exemple, per molt que multem a les prostitutes que exerceixen la seva professió en el carrer, això no acabarà amb les màfies de la prostitució. Si la classe dirigent realment vol evitar els problemes que pertorben l’ordre d’aquesta societat, haurà anar a la seva arrel i evitar-los des del seu inici. Això no s’aconsegueix posant cada cop més multes, sinó lluitant contra les màfies i la veritable delinqüència.

Tampoc té cap sentit que la policia multi a una persona que passeja per les Rambles amb una cervesa a la mà, mentre que en aquesta via barcelonina és on es roben més bosses cada dia.

Crec que la policia ha confós termes i no se n’adona que preservar la seguretat de l’individu no vol dir retallar-li les seves llibertats. En la meva opinió, si que s’ha de preservar a l’individu i intentar evitar tots aquells crims que, realment, es puguin prevenir. Tanmateix, la solució no passa en posar unes càmeres per tota la ciutat o fer un xequeo íntegre a una persona quan va agafar l’avió. La psicosi d’un altre possible atemptat terrorista està fent que paguin justos per pecadors, ja que a l’hora de la veritat és a nosaltres qui ens regiren de dalt a baix quan anem a buscar un avió. La veritat és que no sé quina és la manera de poder prevenir la delinqüència, però escurçar les llibertats de la societat civil no crec que sigui la manera adequada. Els nostres polítics haurien d’entendre que l’individu es vol sentir més segur, però, que a l’hora de la veritat també es vol sentir lliure. Així que el canvi de la moneda de seguretat per llibertat no pot funcionar en un sistema democràtic on les persones volen moure’s lliurement.

Diumenge, 16 d'abril 2007

En la recerca d'un altre món

Aquesta setmana grans atemptats perpetrats per fundamentalistes islàmics han sacsejat la premsa mundial i l’opinió pública. Primer, al Marroc on uns terroristes es van immolar perquè la policia no els enxampés. Després el tràgic 11A a Algèria on més d'una trentena de persones van morir i hi va haver centenars de ferits perquè membres d'Al-Qaeda van pepetrar dos atemptats amb cotxes bombes a la capital del país. A l’Iraq, aquesta darrera setmana sembla l'escala del terror va increxento i ja són més d’un centenar de persones les que han mort aquests darrers dies, ahir, per exemple, dissabte 14 d'abril van morir més de 80 persones en aquest país arran de diversos atemptats bombes.

Ela autors d’aquests crims estan situats dins del terreny del fundamentalisme islàmic, però això no és només així. Molts dels joves que s’immolen, que sovint no arriben ni als 30 anys d’edat, són persones oblidades de les nostres societats, són nois sense cap esperança de futur perquè els seus països viuen enmig de la guerra, la seva situació econòmica és pèssima o bé els hi ha tocat dur una vida massa complicada. Segurament per això s'immolen, ja que és una manera de posar fi a la seva vida, sovint massa dura per la seva jove edat i, al maeix temps, reclamen les seves idees.

Sembla que aquest fenomen no es pugui parar perquè: com evites que una persona s’immoli? Tots els esforços policíacs es centren en desactivar les xarxes d’Al-Qaeda, però, a mi em sembla que amb només amb la força dels cossos de seguretat això no serà possible, perquè se’m fa molt difícil veure com evitar que un noi pugi a un autocar carregat d’explosius i el faci volar pels aires. Així doncs, pot ser la policia o una societat pot prevenir un atemptat o aprendre actuar davant d'una situació com aquesta, però no crec que pugui evitar-ho perquè sembla imprevisible saber quan un terrorista s'immolarà en llocs públics.

Personalment, crec que les persones que fan això viuen en situacions tan desesperades que no els importa morir. Per això, si el que vols que aquestes persones no es suïcidin d’aquesta manera tan violenta i s’emportin a altres persones en el camí, pot ser has de trobar el perquè ho fan i donar-los una solució perquè puguin tenir ganes i motius per viure. La veritat és que se’m fa difícil veure com es pot solucionar aquest problema, però, el fet és que necessita una resposta i aquesta només pot sortir si entens o comprens la situació d’aquestes persones. Per molt que la policia desarticuli una xarxa, mentre no canviïn molt les coses del món en el qual vivim, sempre hi haurà xavals disposats a immolar-se. Per això, es necessari anar a l’arrel del problema i eradicar-lo. Això només s’aconsegueix amb la comprensió del fenomen. Dit d’una altre manera, a mi em sembla que si comprenem perquè un noi de 20 anys decideix immolar-se en el nom d’ Al·là, pot ser, podrem evitar que ho faci, ja que li podrem donar mil raons per no fer-ho. La sensació que tinc, però, és que això no es podrà evitar fins que les coses d’aquest món no canviïn molt perquè la immolació, en certa forma, es donar a conèixer a totes aquelles persones del planeta que en el primer món passen desapercebudes.

La immolació és un reclam de les persones que no tenen drets i volen intervenir també en la història dels seus països. Sovint, aquestes persones viuen en situacions tan dures en els seus països d’origen que no els importa morir perquè, com a mínim, siguin escoltats un dia en la seva vida, el dia de la seva mort. Així doncs, pot ser, si volem evitar que aquest nois s’immolin els hi haurem de donar una bona dosi d’esperança i escoltar atentament com volen que s’organitzin els seus països. Això vol dir que no podem gestionar la política dels seus països des de fora, tal com està passant en Iraq o Afganistàn, sinó que són ells mateixos qui han de governar les seves terres. Pot ser si aconseguim fer això, podrem evitar els atemptats suïcides perquè, segurmanent els nois irquians, per exemple, veuran que la seva vida si que té un sentit, tirar endavant el món en el qual viuen. D'aquesta manera, també podràn tenir l'esperança que els seus drets i els seus reclams serán escoltats i, per tant, tindràn un motiu per seguir vivint: millorar allò que els envolta i construïr un Iraq allunyat de la dictadura del Saddam Hussein i de la invasió nord-americana, que l'únic que ha fet ha estat desestabilitzar la zona.

Diumenge 15 d’abril

Saturant l'economia

En els informatius de TV1 o televisió espanyola han fet un reportatge sobre els camperols dels camps espanyols com Múrcia. Aquestes es queixaven de la desigualtat de preus des de que ells venen els seu producte fins que arriba a les mans del consumidor. La manifestació era de persones que treballaven en l’agricultura de la taronja i es queixaven que un quilo d’aquesta fruita al camp es ven a 15 cèntims, mentre que el consumidor paga una mica més d’un euro per ella. Així doncs, veiem que això crea una desigualtat econòmica, ja que els agricultors gairebé no treuen res de diners per la venta de la fruita, mentre que els distribuïdors en fan un gran negoci.

Això encara s’accentua més si anem als països anomenats tercers mundistes. Allà, els petits agricultors no poden competir amb les multinacionals dels EUA o Europa i, per això, els productes que ells fabriquen no tenen cap sortida al mercat mundial. Un exemple d’aquest fenomen és el del sucre. A Europa no es pot conrear aquest producte, però, paradoxalment, aquest continent és el màxim distribuïdor de sucre en del món. Com s’explica això? Doncs bé, les grans multinacionals s’apoderen de grans extensions de conreus en els països de l’ Amèrica Llatina. Allà el conreen a baix preu i amb mà d’obra barata i Després el transporten a tot al món a un preu ínfim. Aquest fenomen té conseqüències negatives pels indígenes i petits camperols dels països del sud del continent americà, ja que aquests no poden crear ni la mateixa quantitat de sucre ni vendre’l al mateix baix preu. Això fa que els productes que conreen aquestes persones no puguin competir amb les grans multinacionals.

Com podem veure, l’agricultura està augmentat les diferències socials entre els individus. Però, no només això, sinó que els indígenes de l’Amèrica Llatina cada cop viuen en situacions més precàries, ja que ni els estats dels seus països ni a les multinacionals no els interessa ni que existeixin ni fer-se càrrecs d’ells perquè són les persones que sempre han conreat el camp i que, per tant, estan posant més problemes per abandonar la terra on sempre han viscut i que han treballat al llarg de tantes generacions. A les multinacionals no els interessa que els indígenes visquin allà perquè sinó elles no poden treure benefici d’aquest territori. Sovint, aquestes empreses han estat ajudades pels governs dels estats dels països indígenes. Segurament, el cas més famós és el de Chiapes a Mèxic on l’estat empresonava i aniquilava als indígenes sense que haguessin comès cap crim. D’aquesta manera, l’estat i les multinacionals es podien quedar amb les terres on habitaven aquests. Per això, els indígenes i el Subcomandante Marcos van aixecar-se encontre de l’estat i van ocupar la zona de Chiapas. Des de llavors, a Mèxic hi ha un conflicte obert entre els indígenes i l’estat.

Aquest fenomen no és únic en Chiapes ni als països de l’Amèrica Llatina, sinó que afecta a tots als agricultors del món. Com hem vist, a petita escala, passa una cosa semblant amb els agricultors de taronges murcians. El problema principal és que el capitalisme ha fet que la mà d’obra de l’agricultura no tregui gaire benefici del seu treball, mentre que els grans distribuïdors són els que veritablement s’enriqueixen. En aquest sentit, el capitalisme satura l’economia, ja que fa que el petit agricultor no pugui competir amb les multinacionals. Això fa que els que treballen en el camp cada cop tinguin més problemes econòmics i visquin en situacions més precàries.

Aquest vídeo de continuació que em va arribar via Internet ara fa tres o quatre dies mostra a la perfecció aquestes idees que hem desenvolupant aquí i reflecteix que aquest problema és quelcom global i generalitzat en tot el planeta.

http://www.rebelion.org/noticia.php?id=44934

Dijous 12 d’abril del 2007

Els murs de la vergonya no cauen

En el diari el País he llegit una notícia que afirma que al Brasil s’està aixecant una balla per impedir que els immigrants il·legals del Paraguai entrin al país. Això és molt comú en diversos territoris. De fet a Espanya passa el mateix passa on s’ha fet un mur a Ceuta i Melilla per evitar que els immigrants de l’Àfrica entrin al “nostre estimat país”. Un altre exemple és els EUA en la seva frontera amb Mèxic. Per no parlar del mur que separa Israel de Palestina i que sotmet als palestins a condicions miserables. Aquest darrer mur, en veritat, agafa part Palestina que Israel se l’ha annexionat. Això fa que les famílies hagin quedat separades o el que és més greu que, per exemple, l’hospital del poble quedi a l’altre banda del mur. Moltes persones han mort en un costat del mur, mentre esperaven que l’exèrcit israelià els deixes creuar-lo perquè necessitaven assistència mèdica.

L’any passat vaig estar vivint a Berlín. Allà, segurament, és on ha existit el mur més rellevant de la història i que països com els EUA i Espanya han criticat tant. Berlín, en aquella època, estava dividia en dos parts: la capitalista (occidental) i la comunista (oriental). La part oriental era més pobre que l’occidental i, sovint, els berlinesos de la zona comunista immigraven a viure a la capitalista per millorar la seva condició de vida. Per això, en tan sols un nit, l’any 1961 el Berlín de l’est o oriental va construir un mur al voltant de tot el Berlín occidental. D’aquesta manera es volien aconseguir dues coses. Per un costat, evitar que els berlinesos fugissin cap a la zona occidental. També, però, es volia aïllar aquesta zona que era com una illa capitalista enmig del mar de tota l’Alemanya comunista. Quan vaig estar vivint a Berlín, vaig tenir l’oportunitat de veure la East Side Gallery. Això és un quilòmetre de mur que els berlinesos han volgut conservar per mostrar les tràgiques conseqüències que aquest va dur a la ciutat. A més a més, es van convidar tot d’artistes famosos que van pintar i adornar el mur. Gairebé tots els dibuixos mostren les misèries que va provocar la construcció d’aquest mur i va encontre de la construcció d’altres parets que separin la societat en dos.

El mur de Berlín va caure l’any 1989. Tot i així, l’home no aprèn i la experiència dels berlinesos no ens ha servit de res, ja que 18 anys més tard seguim construint murs que divideixen la societat i el món. És cert, que com a mínim ara no divideixen una ciutat en dos, però si les regions. La majoria d’immigrants que fugen a altres països és perquè en la seva terra natal no viuen bé o no poden aconseguir prou diners per mantenir a la seva família. Per tant, per ells immigrar és l’esperança d’una vida millor. Amb la construcció d’aquests murs, el que s’està fent és tallar les il·lusions d’aquestes persones. Els murs del Brasil, dels EUA o el d’Espanya només serveixen per dividir el món entre rics i pobres. En el cas d’Israel i Palestina això és diferent, ja que, segons els govern israelià el mur serveix per evitar els atemptats suïcides dels palestins en terres israelianes. Miris com t’ho miris, les finalitats del mur poden ser varies, però el resultat és sempre el mateix: perpetuar la misèria del que viu al costat equivocat del mur.

Dimarts 10 d’abril del 2007

La guerra a través de la premsa

Aquest matí m'he llevat igual de dormida que sempre. Mentre estava fent el meu te, sentia de fons la sintonia de la Cadena Ser. De cop i volta, un comentari de Carles Francino m'ha despertat. El president iranià, Mahmud Ahmadineyad, va declarar ahir que té suficient material com per construir energia nuclear a escala mundial. Això, però, no és el que m'ha cridat més l'atenció. De fet, jo ja m'esperava que tard o d'hora aconseguiria els seus propòsits. A més a més, em sembla insultant que, precisament, els paísos que tenen aquest tipus d'energia en les seves mans són els que estiguin fent la campanya més dura contra Iran i no el deixin aconseguir l'energia nuclear per fins socials.

Bé, reprenent el fil de la meva experiència matinal, el que més m'ha xocat ha estat que Francino ha parlat de la diferència entre la premsa americana i la europea a l'hora de plantejar aquesta notícia. Segons la Cadena Ser, i cito aquesta font perquè no he tingut el gust de comprovar-ho, mentre que a Europa la notícia de Ahmadineyad ocupava totes les portades dels diaris, als EUA tan sols apareixia en petits articles a l'interior del diari. Aquesta mateixa cadena ha citat al diari nord-americà el The Sun qui assegura que han pres aquesta decisió perquè, d'aquesta manera, no li donaven propaganda política al president iranià, que segons ells és l'únic que busca.

Això serveix d'exemple per veure que, en el fons, la premsa i els mitjans de comunicació tenen una funció molt clara: persuadir a les persones i encaminar-les cap a als fins polítics de la classe dirigent. Per aquest motiu, Ahmadineyad ha fet públic, a a través dels mitjans, la capacitat iranià de crear energia nuclear en la ciutat de Natanz on es troba una de les plantes nuclears més importants del país. D'aquesta manera, vol mostrar al seu poble i a tot el món el poder d' Iran. També per això, els EUA han ocultat bona part de la realitat amagada en les entranyes del diari. Dit d'una altre manera, han reduït la realitat a una ínfima informació que, a sobre, no apareix ni els les pàgines principals. Ocultar bona part d'aquesta informació la informació significa una victòria per Bush, ja que si ningú pren consciència d'aquest fet és com si no hagués passat. També hi ha una altre estratègia, la que s'ha seguit a Europa on aquesta notícia ha aparegut en les primeres planes del diari. D'aquesta manera, es vol crear un alarmisme social per persuadir a les persones i convence-les que Iran no pot quedar impune perquè ha desafiat a la OIEA (Organització Internacional de l'energia Atòmica),

Així doncs, miris com tu miris la premsa té la funció d'estar al costat del poder i expressar la realitat de la manera que més l'interessi a la classe governant d'un país. D'aquesta manera, els mitjans serveixen per configura les relacions entre aquells països que els seus ambaixadors no es posen d'acord. Els mitjans de comunicació acaben sent el camp de batalla de la guerra verbal entre nacions. Per això, quan es vol mostren el poder de l'enemic o l'oculten, segons els interessos dels polítics governants.

En aquest sentit el consumidor diari de premsa no es pot creure només el que apareixen als mitjans i si vol conèixer, realment, la veritat de les coses. Ha d'anar més enllà del que surt en els mitjans, sinó caurà en el parany de la pseudoinformació, que, a vegades, ve a ser el mateix que la xarxa de la mentida.
Dimarts 10 d’abril del 2007