Buscant el morbo

El divendres 27 d’abril del 2007, en la portada del diari El País, sortia un immigrant que havia arribat mig moribund a Tenerife. En ella, es veu l’home de cintura cap a munt estès al terra i com els serveis de la Creu Roja estan intentant reanimar-lo. Tanmateix, no ho aconsegueixen i aquest mort. En la fotografia que apareix en aquest diari, no se sap si l’home ja està mort o no, però, per la seva cara, sembla que ja no estigui viu.

El dia abans, a TV3 van sortir unes imatges molt semblant del mateix home. Aquest cop en moviment. En elles es veien com els membres de la Creu Roja intentaven reanimar-lo i com aquest moria en les seves mans.

Personalment, crec que en cap dels dos casos es respecte al mort. És més, es viola la seva intimitat i se li prohibeix d’una fi digne i amb intimitat. A més, sovint, l’espectador del diari tampoc li agrada veure aquestes fotos que deixen amb un mal gust de boca i que remouen la consciència perquè tens la sensació que estàs veient una cosa que no hauries de veure, la mort d’una persona que es mereix acabar la seva vida amb la més absoluta intimitat.

La veritat és que definir els límits exactes entre el que s’ha de fotografiar i el que no és molt difícil, però, en la meva opinió quan una persona està lluitant per la seva vida es un moment que no s’ha d’atrapar ni publicar i, encara menys, quan ja es mort. El periodisme ha arribat en un punt que és espectacle i pura morbositat, ja que tot és una competència per veure qui treu la millor fotografia. S’han traspassat les fronteres del respecte als individus i es mostren imatges de mal gust pel sol fet de vendre més. L’home és un vouyer i li agrada mirar a través de l’escletxa la vida de l’altre. Tanmateix, aquesta malaltia té uns límits, el que no t’agradaria que et fessin a tu no els hi has de fer als altres. Estic segura, que ni al fotògraf que va tirar la foto que es va publicar en el diari El País ni en el càmera que va gravar les imatges per TV3 els hi agradaria que els hi fessin això a ells, és a dir, que sortissin morts en la portada d’un dels diaris amb més tirades nacionals. Segurament, ni els caps de secció, ni els directors del diari, ni els editors dels vídeo ni a cap de les persones que han publicat aquestes imatges, tampoc els hi agradaria morir en públic. Llavors per què s’atreveixen a publicar aquesta fotografia o vídeo? Pot ser, pensen que com que és un negre no passa res, ningú es queixarà per la injustícia que se li ha fet. No obstant, independentment del color de la pell, és una persona igual i també se li ha de respectar el seu dret de morir dignement.

Molt sovint, imatges com aquestes es publiquen per la forta competència que hi ha en el món dels mitjans de comunicació. Això ens ha portat a la bogeria de mostrar fotografies, que no s’haurien d’ensenyar, pel sol fet de vèncer a la competència. Es lamentable que el respecte de les persones es vegi violat per les lleis del mercat i per la voluntat de vendre més que l’altre. El periodisme ha de ser informatiu i, precisament per això, ha de ser objectiu i mostrar les coses tal com són. Però això, no vol dir caure en la morbositat i en l’espectacle perquè de les coses que ens parlen són drames humans i, per tant, s’ha de ser molt meticulós a l’hora de mostrar-nos-els.

Finalment dir que com podeu veure, en el meu blog hi ha diverses fotografies que ajuden a entendre els meus escrits. Segurament, si hagués posat la imatge del diari El País entendríeu millor aquest text. La veritat, per això, és que jo no vull fer un periodisme morbós i crec que hi ha imatges que són imprescindibles, ja que amb altres fotografies podem entendre igualment el que està passant en el nostre voltant, sense caure en la morbositat i l’espectacle.